Fatiga crònica
Un pensa que el gran circ ja li ha esgotat la capacitat de sorpresa, i encara és possible un altre pas de rosca. No és perquè no hi hagi fons per a la carretera N-II, que era previsible. Ni perquè ens diguin, després de vint anys de construir trens de luxe per fer turisme peninsular i d'abandó del servei de rodalies de Barcelona, que és prioritari un ferrocarril d'alta velocitat que s'hauria d'haver construït l'any 1992. Ni tampoc perquè un ministre s'atreveixi a dir –precisament ara– que això del corredor mediterrani és molt guai però que la concepció radial d'Espanya no es pot canviar en dos dies. Ja no es tracta de les vel·leïtats incomprensibles de Laporta, ni tan sols de quin misteri permet que obtingui el crèdit d'ERC, ni de si Imma Mayol vol prohibir la circulació de cotxes de més de deu anys –que són els que possiblement utilitzen els ciutadans que en teoria vol afavorir–. No és ni tan sols la frivolitat intolerable de convertir la política en pornografia a base de blancs en documents notarials i de favors sexuals presumptament recompensats amb diners o càrrecs públics, ni del currículum de la vicepresidenta convertit en qüestió nacional quan ens cau un xàfec bíblic. No és ni tan sols la vergonya aliena. No és cap raó en particular i ho són totes en general. És la por de la suma al·luvial i de la superació del límit: el temor que tanta, tanta fatiga no es faci crònica.