Tou, la teva hora tota tova
Tic-tac, tic-tac... mentre dormíem, ens hem cruspit una hora com aquell qui no vol. Era l'hora tova. Avui és un dels dos diumenges de l'any que lluen pels seixanta minuts de menys o de més que restem o sumem als nostres bioritmes diaris. El 27 de març, el de 23 h. Sempre em ve al cap Salvador Dalí quan repetim mecànicament, en aquestes dues matinades, aquest gest d'avançar o retardar les busques del nostre despertador, les del rellotge de canell o de butxaca, el de la cuina, fins i tot amb els dígits de l'analògic del fornet elèctric: a La persistència de la memòria (i, també, en altres obres de Dalí) els seus rellotges tous capten la futilitat del temps, el valor relatiu del tic-tac. Una altra possibilitat tova és la que ofereixen alguns bars amb la crida de happy hours (l'hora feliç) per definir l'hora del tou, ja m'enteneu. També és curiós que el totxo sense coure sigui una tova. I que una tova també sigui una cagarada. Gairebé hem tancar el cercle. Ajudats del pensament paranoicocrític dalinià, un mètode espontani de coneixement irracional basat en l'associació interpretativocrítica dels fenòmens delirants, podem afirmar que quan hom insinua un cobrament tou (ja sigui als peatges de les nostres autopistes o –el súmmum– quan es proposa una hora tova de pagament de pàrquing), el que està dient és que, pagant, sant Pere aparca. Quina pèrdua de temps! Tic-tac, tic-tac...
