OPINIÓ
Can Framis, l'oasi del 22@
No és la meva intenció a hores d'ara descobrir-vos un edifici que –tot i la seva curta vida– ja és tota una referència arquitectònica a Barcelona, amb premis de prou rellevància com els FAD, el Premi Nacional de Patrimoni Cultural 2009 o el Premi Ciutat de Barcelona 2009. Més aviat el que voldria és exclamar la meva admiració i el que és més important, contribuir a la seva difusió perquè el visiteu. L'arquitectura no és a les fotografies, és una experiència sensorial i física com també ho és l'art, i si visiteu Can Framis gaudireu, a més a més, d'una magnífica col·lecció de pintura (a banda de les exposicions temporals com la de Joan Pere Viladecans inaugurada fa poc). Continent i contingut són una mostra de la creació artística catalana contemporània, i l'aposta de la Fundació Vila Casas per aquests valors en una societat tan sovint acomplexada com la nostra, s'ha d'agrair.
Can Framis, obra de J. Badia (estudi Baas), es troba envoltat d'un seguit d'edificis que ens mostren les darreres tendències en una autèntica promenade architecturale. A la plaça de les Glòries s'aixeca el Centre de Disseny Hub-DHUB (obra dels arquitectes Martorell-Bohigas-MacKay), a la Diagonal el Campus de la Comunicació de la Pompeu Fabra a la fàbrica de Ca l'Aranyó (C. Ferrater, estudi OAB) i la seu de l'editorial RBA (MBM), i per sota l'Indra (b720 i R&AS), el Media-Tic (Ruiz-Geli), o la CMT (Batlle i Roig) per citar els exemples més notables. Un dels trets en comú que tenen és la seva volumetria (un elevat augment de la densitat per fer atractives les operacions de transformació de les velles fàbriques) i l'ordenació (superant la trama Cerdà, en paraules dels urbanistes municipals) que donarà com a resultat una nova façana a la Diagonal. I enmig d'aquest petit Manhattan barceloní, què hi fa Can Framis?
Amb la ressaca del malaurat Fòrum de les Cultures, el col·lectiu del Fòrum de la Ribera del Besòs amb la complicitat dels veïns del Poblenou reivindica el llegat industrial del barri, com ja havia fet sense èxit durant la construcció de la Vila Olímpica. En el cas del 22@, el detonant del moviment va ser el projecte d'enderroc i nova edificació del recinte industrial de Can Ricart, es constitueix la plataforma Salvem Can Ricart, que el 2006 aconseguirà preservar gran part de les edificacions modificant el catàleg de patrimoni de Barcelona per tal d'incloure-hi altres fàbriques que també n'havien quedat excloses. El fet més rellevant d'aquelles reivindicacions va ser la incorporació d'una nova dimensió al concepte de patrimoni: la concepció industrial com un paràmetre a considerar més enllà del valor historicoartístic de l'arquitectura en ella mateixa. Una nova mirada que ha permès salvaguardar no només xemeneies, sinó estructures arquitectòniques i urbanes (recintes fabrils i passatges), i elements del paisatge urbà del llegat del Poblenou.
Exercici de sensibilitat
A Can Framis hi van confluir un promotor amb les idees clares i dues visions, la “proteccionista” i la “intervencionista” per tal d'adaptar l'edifici a un nou ús defensada per l'Ajuntament, aprovant i donant suport al projecte de Baas. Només així es pot entendre com aquell conjunt de dues naus, apedaçades i superposades en ziga-zaga, ha esdevingut un edifici que és un exercici de sensibilitat i creativitat com el jardí que l'envolta (un espai obert i de transició, als antípodes del veí parc Central). Una conjunció que esdevé molt de tant en tant, fruit d'una participació no planificada, que ha convertit Can Framis en un oasi enmig del 22@. De fet, no deixa de ser paradigmàtic que alguns dels edificis que havien de ser enderrocats com el mateix Can Framis, Can Ricart (que ha d'allotjar la Casa de les Llengües amb projecte d'EMBT) o l'Oliva Artés (amb projecte també de Baas) seran altre cop les arquitectures emblemàtiques del Poblenou. Això ja ho va intuir fa anys Mariscal, quan en silenci va instal·lar el seu estudi a Palo Alto, avui, icona de la modernitat.
La crisi del sector immobiliari ha alentit la construcció del 22@, i ha provocat al seu tram central un paisatge de grues, solars i naus buides, i edificis a mig construir que ens han de fer reflexionar. Amb la perspectiva que ens dóna una dècada des dels inicis de la prolongació de la Diagonal fins al mar, ara és el moment d'analitzar els encerts i també aquelles coses que grinyolen abans que tornin a moure's les grues. És temps d'estar atents, d'escoltar a tothom i també de pensar com dotar de contingut social el districte 22@ perquè esdevingui un barri com ho és el Poblenou. De moment preparem-nos per a un altre repte imminent: la plaça de les Glòries.
