Ja no són el que eren...!

Els sacerdots han estat sempre, pels seus fidels, el mateix que els intel·lectuals pels seus seguidors: unes persones que defensen una veritat operativa que diuen revelada o que han formulat ells mateixos –un cànon, un dogma–, la interpreten, la comuniquen i vigilen la seva observança per la parròquia que pasturen. Ara bé, centrant-nos en els intel·lectuals, es poden distingir tres etapes en la seva peripècia: una primera d'aparició i consolidació; una segona d'apoteosi i traïció, i una última de trivialització i crisi.

Els primers intel·lectuals foren els escriptors que defensaren el capità Alfred Dreyfus de l'acusació de traïció, invocant en defensa seva la prevalença de la veritat, la justícia i el dret sobre qualsevol altre valor, com honor, nació, pàtria i França, invocats per uns altres intel·lectuals, que ho eren no obstant abominar d'aquest nom. De fet –com escriu Tony Judt–, “mentre el debat polític va estar emmarcat en aquestes generalitats, tant ètiques com polítiques, els intel·lectuals configuraren –i en alguns països dominaren– el debat polític”. Així, els intel·lectuals assoliren, durant el segle XX, el rol de custodis i intèrprets dels valors proclamats per la Il·lustració. Aquest estatus quasi públic tingué un especial significat en les dictadures, però també revestí una gran importància en les democràcies consolidades, i, en qualsevol cas, fou un dels fets definitoris de la vida política del segle XX. La relació dels moralistes públics, crítics socials i analistes polítics més importants del segle XX va ser innumerable: d'Emile Zola a Václau Havel, de Karl Kraus a Margarete Buber-Newman, d'Alva Myrdal a Sidney Hook. Encara que avui haguem oblidat el seu nom, no podem oblidar també la seva visió llarga, el seu coratge i la seva influència. Menció especial mereixen els que Tony Judt denomina “viatgers del segle”, és a dir, els intel·lectuals desarrelats, molts d'ells jueus (però no practicants ni sionistes), que passaren d'un compromís polític o ideològic assumit després de la revolució russa a l'escepticisme més desencantat, una mena de liberalisme desenganyat i pessimista: “Supervivents per atzar d'un diluvi”, en paraules d'Hanna Arendt.

Vist amb la perspectiva que dóna el temps, és fàcil criticar als intel·lectuals del segle passat, compromesos amb opcions polítiques concretes que no encertaren a sotmetre a una crítica racional fonamentada en els mateixos valors que deien defensar. És fàcil, sobretot, si es pensa preferentment en el grup de “progressistes” occidentals d'esquerres, que quasi bé monopolitzaren l'escenari des de 1950 a 1980. Alguns d'ells arribaren a la indignitat, ja que –com va denunciar Edward Said– “la servil elasticitat amb el propi bàndol (...) ha desfigurat la història dels intel·lectuals”. Aquesta ha estat la traïció dels intel·lectuals. I a més, com digué Raymond Aron respecte als intel·lectuals francesos de la seva època, semblava que aquests no sabien de què parlaven quan ho feien de qüestions tècniques, com l'economia o la política militar. Però el retret fonamental que se'ls pot fer, tant als intel·lectuals de dretes com als d'esquerres, és que van fomentar la violència, sempre que fos lluny d'ells. Albert Camus ho va denunciar escrivint que “les idees equivocades sempre acaben en un bany de sang, però en tots els casos és la sang dels alters. Per aquesta raó alguns dels nostres pensadors se senten lliures per dir qualsevol cosa”.

Avui, els intel·lectuals han perdut autoritat. Els que fan el seu paper s'han trivialitzat i han passat de la reflexió a l'al·legat, de la docència a l'espectacle, del testimoni al crit i del debat a la trifulga. La causa d'aquesta degradació rau en què l'intel·lectual està obligat –per definició– a formular sempre l'antítesi de qualsevol idea, la crítica de qualsevol situació i l'esmena de qualsevol projecte. L'intel·lectual no pot estar instal·lat: ha de jugar sempre al contraatac. I tot això és molt difícil, quasi bé impossible, quan hi ha tantes i tantes formes de subvenció. Llibertat i subvenció són difícilment compatibles. En els intel·lectuals orgànics pesen més els “òrgans” que les idees.

Aquesta situació actual és perversa. Si volem entendre la nova realitat que esclata en un escenari global i amb un protagonisme universal, on la competència prevaldrà sobre la dominació i el talent sobre el dogma, la importància de les idees serà determinant. Però no n'hi ha prou amb la freda exposició de les idees, Com deia un poeta anglès del segle XVIII –Alexander Pope- “si les idees són la brúixola, les passions són els vents”. Per tant, el dèficit d'avui en dia no és tan sols d'idees, sinó de passions, de les passions que empelten aquelles i les fan operatives. Una passió que, temps enrere –en els segles XIX i XX–, va encendre en molta gent la flama de la solidaritat –pel benestar dels altres– i va provocar unes disputes ideològiques que avui són impensables, en aquest nirvana de pau, democràcia i consum que gaudim. Però, n'estem segurs que aquesta situació es definitiva? És cert que no tornaran mai més els vells conflictes? Ja no fa falta que pensem i ens preocupem per la gestió dels afers col·lectius? Sembla agosarat mantenir aquesta posició. Hi ha una sorda remor de fons que anuncia un canvi... Per això, encara que els intel·lectuals ja no són el que eren ni recuperaran el seu antic rol, no ha passat el temps de les idees, que són avui tan importants com ho han estat sempre. De fet, són les idees les que fan avançar al món.