Bravo, Iniesta!

Que un jugador del Barça que té per llengua materna el castellà faci el gest d'aprendre català i parlar-lo en públic és, per mi, un motiu de celebració. Sense matisos i sense recances. La veritat és, però, que l'aplaudiment privat que li vaig dedicar a l'Iniesta s'hauria quedat en la intimitat si no hagués passat aquesta setmana una cosa que trobo realment difícil d'entendre. Al costat de la pluja de felicitacions i agraïments al jugador han aparegut valoracions reticents –“ja ho podia haver fet abans”– i fins i tot menysteniments escandalosos que venien a dir que per parlar el català amb tantes limitacions seria millor que ho deixés córrer. La indignació que m'han provocat aquesta mena de comentaris ha fet que decidís utilitzar el meu espai a l'Avui per poder felicitar-lo públicament. Iniesta ha après català sense que, com és obvi, li hagi fet mai cap falta. Ho ha fet, doncs, com a senyal d'afecte pels catalans o, simplement, pel gust d'aprendre. En qualsevol cas el gest diu molt d'ell. Ja sabíem que és una persona que té tendència als gestos bonics, generosos i simbòlics. Que fa molts anys que viu a Catalunya i podia haver-ho fet abans? És possible, però n'hi ha tants d'altres que no ho faran mai! D'altra banda, potser ho havia intentat anys enrere i va topar amb algun imbècil que posava pegues al seu accent o es reia de la seva dificultat amb els pronoms febles. Es així com pretenem que els milers de nouvinguts d'arreu del món s'interessin pel català, facin l'esforç d'aprendre'l i superin la vergonya que fa llançar-se amb un idioma nou? Crec que l'única manera que aconseguirem sumar adeptes a la nostra causa –mantenir viu el català– serà rebent amb aplaudiments, cops a l'espatlla i grans somriures els seus intents d'entendre'l i parlar-lo. Encara que sigui poc, malament, vacil·lant i amb grans errades. També ens convindria treure'ns del damunt alguns prejudicis. No sé per què intueixo que si el crac del Barça que parlés català amb dificultats fos anglès o holandès, els mateixos que ara menystenen el de Fuentealbilla, aplaudirien amb les orelles. Hauríem de ficar-nos això al cap si volem evitar situacions com la que m'explicaven fa poc. Al barri de la Salut de Badalona un nen xinès, molt aplicat en l'aprenentatge del català, li pregunta a la mestra: “Senyoreta, i el català, on es parla?”.