Guinea

Mentre els avions de diversos països europeus bombardegen Líbia per enderrocar Gaddafi, veig anunciada al diari una conferència d'economia en què es parla de Guinea Equatorial com un bon lloc perquè els catalans hi facin inversions econòmiques. La notícia em resulta incòmoda i em desperta el mateix malestar que fa anys em va provocar la declaració a TV3 d'un conegut economista que indicava que dictadures com la xilena en els anys 70 eren més segures per a l'economia que moltes democràcies. El cas de Guinea és una taca negra de la política colonial franquista i de la política democràtica que ha silenciat les barbaritats que, des del 1979, la dictadura de Teodoro Obiang ha fet al país en nom de la utilitat de les reserves petrolíferes.

L'any 2007, Xavier Montanyà va explicar clarament la situació en un lúcid documental titulat Memòria negra. En la primera part es mostren imatges de com en nom dels valors del catolicisme i del franquisme s'educava els nadius, d'acord amb les pautes de la més anacrònica política colonial. En les imatges tant podíem veure els nens guineans cantant el Cara al sol i resant l'Angelus al costat dels missioners com veure'ls disfressats de toreros per mantenir en terra africana una tradició de la metròpoli. La independència de Guinea, l'any 1968, va suposar l'arribada al poder de Francisco Macías, que va convertir el país en un bany de sang imposant-hi una dictadura sanguinària, fins que l'any 1979 va ser enderrocat pel seu nebot, Teodoro Obiang, el qual va imposar un altre model de dictadura tan terrible i cruel com el del passat, provocant que molts guineans anessin a l'exili, que el país fos acusat per Amnistia Internacional de practicar impunement la tortura i de posar constantment en dubte els principis bàsics dels drets humans. El regim d'Obiang està considerat un dels més corruptes i brutals del món.

La memòria de Guinea és una memòria amagada que ha estat silenciada pels diversos governs espanyols, que hi han fet la vista grossa, i han enviat delegacions diplomàtiques –al febrer van anar-hi José Bono i Duran Lleida– i hi han estimulat la presència de les companyies petrolieres espanyoles. Mentre al nord d'Àfrica s'imposen uns certs aires de transformació en el cor de la societat, Guinea s'ha convertit en l'espai de la desmemòria, de l'oblit volgut i acceptat.