Igualtat d'aparador

La consellera d'Ensenyament convida els consells escolars a debatre la conveniència d'imposar als centres escolars com han d'anar vestits els alumnes en un ambient de treball (de la llibertat de vestimenta del professorat en el mateix ambient no en parla). Rigau troba necessari aquest debat sobre si cal anar amb uniforme perquè està preocupada per l'obsessió dels alumnes sobre què s'han de posar cada dia per anar a la moda, i no sé què milloraria la introducció de l'igualitarisme escolar: les ganes d'estar a l'última no desapareixerien sinó que només se suspendrien durant l'horari lectiu per activar-se tan punt abandonessin el recinte, de manera que l'únic que s'aconseguiria és augmentar la despesa de les famílies, a les quals la compra de l'uniforme no deslliuraria de la despesa en esportives, dessuadores i pantalons cagats o el que es porti ara.

També argumenta la consellera que la uniformització podria ser més igualitària perquè a vegades les diferències són més evidents. Tampoc no li veig per aquest cantó la utilitat a voler emmascarar durant unes hores unes diferències econòmiques entre unes famílies i altres que els alumnes noten igualment quan són fora del col·legi. Al contrari, si l'escola els ha de servir per començar a entendre com funciona el món, quant més aviat entenguin que la diferència de classes no és varietat d'aules, millor. Per convertir l'escola en una bombolla diametralment oposada a la realitat, només faltaria afegir l'uniforme als crèdits sobre sostenibilitat, pau i tot el que gira al voltant de l'educació en valors.