Tacte

La bona educació es manifesta de moltes maneres, però on un senyor se la juga de veritat és en espais d'intimitat, per exemple als lavabos. A la pel·lícula Petons robats, un clàssic de Truffaut, un personatge teoritza sobre la diferència que es pot establir entre la simple bona educació i el tacte. El tacte és un estadi superior de la correcció formal. A la pel·lícula de Truffaut, una senyora fa la següent explicació: “Quan vas al lavabo a casa d'algú i t'hi trobes la senyora de la casa sortint despullada de la dutxa, un cavaller ben educat sol dir: «Disculpi, senyora»”. Ara, un autèntic cavaller, un home amb tacte, sempre diria: «Disculpi, senyor»”. No fer sentir incòmoda la nostra amfitriona és, naturalment, una regla bàsica. Aquest principi exquisit de l'etiqueta social, però, pot derivar en situacions de no tanta finesa. Penso en aquell clergyman anglès que en un viatge a Itàlia es va trobar que la senyora de la neteja li va entrar al lavabo sense voler. A la pobra dona li va sortir de l'ànima una excusa que indicava un profund coneixement de les coses de la vida: “Fa niente, sono vecchia” (no hi fa res, sóc vella). El capellà va quedar perplex davant les implicacions que contenia aquell curiós exemple de tacte a la italiana. A vegades, en ambients una mica rudimentaris, la bona voluntat pot derivar en situacions grotesques. Hi ha l'anècdota del sergent que vol alliçonar els seus soldats sobre el comportament adequat quan surtin de les casernes i s'hagin de barrejar amb civils. El sergent, sense adonar-se'n va fer el típic acudit de music-hall: “Nois, cal ser ben educats quan passegeu per la ciutat. Sobretot amb les senyores. Recordeu que, en un lavabo públic, un cavaller sempre cedeix el seient a una senyora”. L'anècdota s'explica en un llibre dels anys quaranta (Van morir amb les botes netes) i potser per això aquesta gentil preocupació per la cavallerositat –fins i tot al cor de la caserna– està irremeiablement tocada d'un aire anacrònic.