Manent

Hi ha premis que caldria fer extensius a tota una família. I no només per allò tan suat de les dedicatòries a la parella, per la seva paciència i suport incondicional, sinó perquè hi ha famílies que són horts dels bons, dels que fan bons esqueixos i donen bons fruits. És el cas de la vostra família, i la concessió del Premi d'Honor de les Lletres Catalanes a la teva persona, Albert Manent, és també el reconeixement a una feina que enfonsa les arrels en les generacions que t'han precedit.

El teu pare, Marià, va ser un dels impulsors del noucentisme, tot i que va anar evolucionant cap a les avantguardes; tu has recollit el seu testimoni i has generat un cos de reflexió que moltes literatures gegantines ja voldrien tenir. Ho has treballat, gairebé esculpit, amb aquella paciència de sant i aquell amor pel detall, aquella concentració infatigable, aquell amor infinit per la lectura i aquella devoció per l'escriptura pulcra. Si no fos un tòpic, diríem que ja no se'n fan, d'intel·lectuals així. Bé, ja ho hem dit.

Deu ser la guerra i l'exili, que fan pensar d'una altra manera. A mi sempre m'ha impressionat com la teva generació mai no ha estat gaire amant de la televisió, ni tampoc dels xous mediàtics. De fet, tinc la sensació que vendre llibres o guanyar-vos bé la vida no formava part del vostre ADN. No sou d'aquesta pasta que s'estila, perquè heu tingut una altra i alta missió. Literalment, crec que vau nàixer per servar els mots i per tornar el nom de cada cosa. El més emocionant és que ho heu aconseguit.