Una autonomia com la de Portugal

Hi ha una proclama que ha fet fortuna: «L'autonomia que ens cal és la de Portugal.» Desconec qui va patentar aquesta frase en l'imaginari independentista català, però no hi ha dubte que és precisa. He pensat en Portugal arran d'un reportatge que explica que és la primera potència mundial de la indústria surera, un lideratge que havia ostentat Catalunya i que s'ha perdut irremeiablement, com tantes altres coses. Deixarem els taps i el suro per a una altra ocasió, ja que l'anunci de Joan Carretero que promourà una candidatura oberta als sectors independentistes a les eleccions del 2010 ha coincidit amb la presentació de l'associació independentista Sobirania i Justícia, encapçalada per antics alts càrrecs dels governs de Jordi Pujol com Agustí Bassols, Max Cahner o Joan Vallvé. Aquesta entitat s'uneix a la Plataforma pel Dret a Decidir, a Sobirania i Progrés o a la creixent implantació de les Candidatures d'Unitat Popular, les CUP, que aglutinen els sectors més joves. Són partits i moviments que reclamen la unitat dels catalans per la independència. És un sentiment que ha estat molt temps, massa, endormiscat, canalitzat només per ERC i algun grup extraparlamentari d'incidència reduïda. Ara, el moviment sobiranista català ha agafat una embranzida que veurem on ens portarà, tot i que el més segur és que sigui a una fragmentació de vot que reduirà encara més la representació parlamentària de l'independentisme; un mot cada vegada més diluït en els postulats d'Esquerra, una conseqüència lògica per l'acaparament de poder des de la creació del tripartit al 2003 i que els ha conduït a la Generalitat, a les diputacions i a quotes importants als ajuntaments. Sóc més aviat pessimista sobre aconseguir la independència abans del 2014, però el moviment es demostra caminant i ara s'està fent camí.