Oriol Regàs

Ens motiva el que funciona. Ens desmotiva el que no funciona. Però què és funcionar? «Acomplir la pròpia funció o funcions», segons el Diccionari de la llengua catalana. Hi ha hagut mai al país algú que hagi complert la pròpia funció o funcions d'una manera insolentment lliure contra la falta d'aire per respirar bé? Salvador Dalí, que ho tenia clar, va regalar a Oriol Regàs (Barcelona, 1936-Barcelona, 2011) una pintura amb aquesta dedicatòria: «A Oriol Regàs, l'únic català que funciona.»

Després d'haver tractat Regàs, Mercè Rodoreda va explicar a Armand Obiols en una carta l'efecte que li va produir haver-lo conegut: «Oh! És per menjar-se'l. Té el lleig maco, i és prim i alt. Duia vestit de seda blanca, una casaca, camisa de seda estampada amb flors roges (roses?) i blaves, corbata xal verda i rellotge amb corretja Patek Philippe. Un amor.»

El país era gris per la penúria del temps. Però darrere el que muntava Regàs tot eren colors de festa. Un extraterrestre que hagués aterrat de cop en el microcosmos de qualsevol activitat impulsada per Regàs hauria assegurat que havia arribat a Xauxa.

En plena misèria ideològica i econòmica del franquisme, Regàs va inventar-se, l'un darrere l'altre, tot de paradisos artificials on, paradoxalment, la gent es podia divertir amb naturalitat. La gent de diners progre primer, pija després. Convé matisar-ho. Els pobres no tenien entrada al regne del cel de Regàs, perquè els plaers que regava Regàs eren per a qui se'ls podia pagar i per a qui podia estirar les hores com un xiclet sense haver d'aixecar-se aviat l'endemà per anar a treballar en una feina dura. Amb tot i això, Regàs va tirar endavant també projectes útils per al conjunt de la col·lectivitat amb un esperit de regadora d'esquerres.

Seria inútil l'intent d'elaborar la llarga llista d'iniciatives darrere les quals hi havia Regàs amb aquell posat de qui no vol la cosa. Només queda espai per deixar escrit que ara la Gauche Divine ja és història. No fa falta recordar de nou que va ser més divine que gauche.

En un país poc pendent de la jet set (si es compara amb l'Espanya de l'Hola), Barcelona i la Costa Brava (amb capital a Cadaqués) no hi van perdre res, amb les fotografies de la Gauche Divine. Les hauríem de convertir en postals. Sempre val més veure gent amb cara de felicitat que no pas gent amb cara de protagonista d'una pel·lícula d'Ingmar Bergman.