El pou de les pors infantils

Al capdavall hem sabut que al pou de les pors infantils alguns fantasmes eren de debò. Primer vam desemmascar els capellans que s'arremangaven les sotanes per abusar de les criatures i que després les obligaven a combregar amb la llei del silenci. Ara ha caigut la careta d'una altra facció religiosa, les monges que es dedicaven a robar nadons per comerciar-hi. Es tracta de comportaments doblement imperdonables perquè les seves víctimes són les més vulnerables, els nens, i perquè esquitxen un col·lectiu de gent que es dedica a la vocació cada vegada més escassa d'ajudar els altres. La trama de les monges segrestadores es remunta a la foscor del franquisme, aquest règim que alguns partits que aspiren a governar Espanya encara no condemnen, i les denúncies retroactives s'estenen per moltes ciutats, també de catalanes. Rere cada denúncia, un drama reviscut, sospites reprimides durant molts anys d'impunitat que ara es tornen a despertar. També preguntes que fereixen qui se les fa però que segurament és impossible de no repetir-se: són aquests, els meus pares de veritat? És viu el fill que després de néixer em van dir que era mort? I, finalment, per què no?, el paper difícil de jutjar dels pares falsos, sobretot rics, que potser van pagar el preu acordat sense saber que la criatura que adquirien era arrencada d'una família que vivia i que patiria. De sobte, els pressentiments de tantes mares turmentades són atesos i es comença a perseguir el rastre dels culpables i dels seus còmplices. Els retrobaments, però, no seran fàcils i el temps perdut, difícilment recuperable. Que els capellans violadors i les monges traficants de nadons treballessin per a una organització que predica el bé no les fa més dolentes, només les fa més imprevisibles, més traïdores. Per això l'ona expansiva del mal que han infligit a l'abric d'hàbits i sotanes és més devastadora. Els pitjors dimonis ens els envien les religions.