Actes

Ja ho diuen, ja, que això de la política és massa seriós per deixar-la en mans dels polítics. Més encara quan el que hi ha en joc és la pau, l'estabilitat i, al capdavall, vides humanes.

Ja fa temps que al Partit Popular hi ha nervis. Amb José Luis Rodríguez Zapatero ja es veien governant sobre les Espanyes i amb majoria absoluta després d'unes inevitables eleccions avançades. “¡A por los 350!”, devia somiar Mariano Rajoy, com a encarnació de José María Gil-Robles. Però Alfredo Rubalcaba i Emilio Botín han fet baixar els populars dels núvols ensucrats. Ara, la majoria absoluta ja no és tan clara i sembla que els socialistes volen escurar el plat de la legislatura.

Així doncs, l'artilleria mediàtica (la lleugera, però també la pesada) ha intensificat el foc contra Rubalcaba. Contra Botín, no; no fos cas. Un dels màxims arguments que s'estan utilitzant aquests dies és el de les negociacions amb ETA per aconseguir la seva liquidació. Aquesta negociació es pot discutir des de molts angles, i s'hi pot estar a favor o en contra. Però el que no es pot fer és utilitzar les actes escrites pel grup terrorista com a prova de convicció i acusació contra el govern espanyol i, en canvi, treure importància a les notes d'aquesta mateixa banda quan, per exemple, ordena una treva.

Això de donar més o menys valor a un succés o un document segons si convé o no als interessos personals es pot definir de moltes maneres. Per exemple, que és aplicar la llei de l'embut (ample per a mi, estret per als altres), però en realitat és una exhibició d'oportunisme i demagògia. Que no és d'ara.