Líbia, oportunitats i riscos

Encara no sé si ha sigut una decisió intel·ligent intervenir a Líbia. Només veig clar que l'operació posarà a prova la capacitat de lideratge de la Unió Europea com mai fins ara cap altre conflicte ho havia fet. Tot i que Alemanya es manté al marge de l'empresa, tant l'èxit com el fracàs de l'aventura marcaran la imatge internacional de tot el continent i de les seves institucions polítiques pels pròxims anys.

Per ara, la intervenció es porta a terme al més pur estil europeu. Els efectius s'han desplegat amb una cobertura retòrica de caire humanitarista napoleònica, tan vaga com grandiloqüent, i per iniciativa dels dos grans vells imperis colonials, França i la Gran Bretanya. Itàlia, fent honor al seu paper de comparsa, no ha pogut incidir en els plans de l'aventura, que si acaba malament pagarà més cara que ningú, perquè té Líbia a tocar.

L'Europa mediterrània continua mancada de força política, sotmesa als interessos de França i de la Gran Bretanya. Espanya s'ha afegit a la guerra amb un entusiasme de país titella i marginat que encara està donant les gràcies per la seva incorporació a Europa. Entre Gaddafi i Saddam Hussein hi ha menys diferències que entre Zapatero i Aznar, però ja es pot avançar que el PP no traurà d'aquesta guerra el rendiment polític que la intervenció a l'Iraq va donar als socialistes.

Si Gaddafi caigués aviat i l'oposició aconseguís organitzar-se, Europa guanyaria prestigi en el concert mundial. La determinació de França i la Gran Bretanya marcarien un precedent i uns rols dins la mateixa UE, que la cohesionarien i li donarien autoconfiança. Ara: si resulta que Benghazi és el cau d'islamistes que tothom assegurava que era fins fa quatre dies, o si Gaddafi aconsegueix estancar el conflicte, aleshores patirem.

Líbia té un territori difícil de controlar. La distància entre les ciutats i les males comunicacions fan que a mesura que les tropes s'allunyen dels centres de comandament es tornin més i més vulnerables. Els joc d'avenços i retrocessos que hem vist entre les forces de Gaddafi i de l'oposició ja es van produir durant la II Guerra Mundial, entre britànics i alemanys, per les mateixes raons.

Iraq i l'Afganistan ens han ensenyat que en aquestes intervencions les primeres setmanes són lluïdes però que no és gens fàcil construir la pau sobre el terreny. La idea que la pacificació de Líbia influirà en la democratització del món àrab tindria més credibilitat si Gaddafi governés un país de 80 milions d'habitants com Egipte, però no és el cas. Des que va esclatar la crisi, a més, cada libi rep 500 dinars –la suma que el règim donava als aturats– i que és suficient per viure bé. En un país tan poc cohesionat i de fronteres tan artificials, com reaccionaran els partidaris de Gaddafi, si demà s'ensorra el règim?

Tenint en compte l'agenda dels Estats Units, si la cosa es complica tocarà als països europeus d'oferir solucions. En una Europa assolada per la crisi, com es gestionarà un conflicte llarg? La Gran Bretanya fa dos anys que retalla els pressupostos de defensa, enmig d'una forta polèmica sobre la sagnia de diners i d'homes que costa l'Afganistan. Sembla com si, amb Alemanya abocada a l'est, la Gran Bretanya i França haguessin corregut a aprofitar l'oportunitat de fer valdre el seu poder al Mediterrani. La seva iniciativa, però, també compromet el govern de la Unió Europea i la seva política exterior.

Quatre dels cinc països que es van abstenir en el consell de seguretat són economies emergents: Brasil, Rússia, l'Índia i Xina. Això vol dir que Europa i els Estats Units encara tenen marge per construir el món d'acord amb als seus principis, però que tampoc no estan en condicions de malbaratar cap xec. Esperem que Cameron i Sarkozy hagin fet bé els càlculs, pensant en allò que a Catalunya repetim amb tanta pedanteria: que la primera cosa que cal evitar en política és fer el ridícul. Si Europa vol marcar perfil al marge dels nord-americans no pot suspendre aquest test davant del món. Amb Líbia veurem si som majors d'edat.