Blancs i negres

Sóc persona de no veure blancs i negres a la vida. M'enriqueixen els matisos, m'estimulen les ànsies de trobar, en allò que no entenc o no comparteixo, veritats que no he sabut veure. Per això desconfio dels qui veuen la vida en dos colors, sense matisos.

Dic això perquè ahir caminant per Barcelona, i després d'haver arribat tard a una cita per culpa de la feina, escoltava sense xafarderia una conversa al marge, on ell li deia a ella allò tan tòpic de “la caritat i la solidaritat comencen per casa”. I no sé pas si aquesta màxima acceptada i assentida –com aquella que diu que per sortir de la crisi hem de créixer, per exemple– m'agrada. Més aviat penso que no.

Cert és que, quan a casa tenim un problema, hem de mirar d'afrontar-lo per resoldre'l, mirant que allò que passa fora no sigui un fre a la solució del propi patiment. Però veure patir el del costat tant o més que un mateix, ens deixa marge per gaudir d'un passar amable, mentre sabem com de malament està l'altre?

Ho dic perquè sovint aquesta mena de dogmes ens situen cara a cara amb les nostres mateixes contradiccions: resoldre els problemes de casa –matèria primera i perversa del populisme més reaccionari– vol dir ajudar l'aborigen abans que l'immigrant? Al poble, és mirar de resoldre necessitats del barri, abans que les del poble veí? A Catalunya, pensar que podem ser solidaris amb Casamance i no pas amb Extremadura? O, a l'inrevés, cal que ho siguem amb Almeria i no amb El Alto, a Bolívia?

Com que no sé ni tan sols si tinc opinió sobre aquestes comparatives, i com que no estic segura que la resposta sigui –com deia– de blanc o negre, de caixa o faixa, potser prefereixo pensar, i en conseqüència actuar, mirant de poder ser just i responsable quan ajudo, però també quan consumeixo, quan em relaciono, quan miro de donar una opinió.

No implicar-se quan veiem com un veí passa gana; a una compatriota l'apallissen per ser dona; un conegut ha de sentir un comentari racista perquè parla amb accent; o a un home o dona com qualsevol de nosaltres el torturen perquè pensa diferent, diu poc d'una societat. I tant se val que sigui aquí o allà. I tant se val que l'aquí sigui a un cop de pedra com a unes 12 hores d'avió. Les línies les tracen els valors. Apostem per debatre'ls i triar els adequats. Per créixer, per conviure.