Esperit democràtic

“Després de molts anys de mirar de dissuadir els qui optaven per l'independentisme, ara em trobo que no tinc arguments per rebatre'ls. Llevat del de la seva difícil viabilitat i del seu risc intern. De viabilitat per les dificultats polítiques per la banda d'Espanya, però també n'hi hauria per la banda d'Europa. (...) Per aconseguir la independència no n'hi sol haver prou amb voler-ho, encara que sigui intensament”. Aquest fragment del discurs Residuals o independents? de Jordi Pujol és el més lluny que ha anat mai l'expresident per reclamar la necessitat que Catalunya es plantegi la independència per assegurar la seva supervivència com a poble. “Tot debades”, diu després d'una vida defensant l'encaix de Catalunya a Espanya. Però immediatament cau en l'advertència a tots els que hem participat en les referèndums populars que finalitzen amb l'última onada de consultes el proper 10 d'abril. Pujol vol dir, clarament, que ni Espanya ni Europa ens deixaran ser independents (“difícil viabilitat”) i que no és suficient que la població de Catalunya s'hi mostri favorable a les urnes (“no n'hi sol haver prou amb voler-ho, encara que sigui intensament”). ¿Tan poc democràtica és Espanya? ¿I Europa? Doncs sí. Una anàlisi profunda sobre els valors de fons de les societats europees actuals ens portaria a una sorpresa sobre la importància que els nostres veïns del Vell Continent donen a les regles clàssiques de la democràcia. El creixement dels partits xenòfobs al nord i centre d'Europa, i l'augment de la intolerància respecte de minories presents als nostres països són una constant tant dels estudis sociològics com dels resultats electorals (una enquesta a Alemanya assenyala que el 58% consideren que els musulmans no poden ser “veritables alemanys” perquè no comparteixen unes arrels cristianes comunes amb la resta de la població; a les eleccions cantonals de diumenge passat a França el Front National va aconseguir una mitjana del 35% dels vots a les circumscripcions en què es mantenia a la segona volta).

El que passa ara en una Europa nerviosa i espantada per la crisi respon a la identitat intrínseca de les nacions europees. A diferència del Regne Unit, el Canadà, els Estats Units o alguns països nòrdics, els Estats d'Europa no neixen fruit d'un pacte entre ciutadans o entre pobles, sinó de drets guanyats en el camp de batalla. Les guerres i les identitats culturals han marcat les fronteres a l'interior d'Europa: la “raó d'Estat” des de Richelieu fins a Mitterrand a França, la “fi que justifica els mitjans” de la política italiana des de Maquiavel fins a Andreotti, els cabdills que s'han succeït en la governació d'Espanya... Per no parlar de les inclinacions pro-nazis de bona part d'Europa durant els anys 30 i 40 del segle passat. Una realitat silenciada pels historiadors del bàndol guanyador de la Segona Guerra Mundial. La democràcia, a Europa, és accessòria en la definició de moltes nacions. L'Estat hi era abans. I sí, això vol dir que Madrid frustraria a través de tots els mitjans possibles una eventual secessió de Catalunya. I que cap altra capital europea donaria suport actiu a la independència d'un territori a l'interior de la Unió, encara que fos votada per la majoria dels seus ciutadans. Els interessos de cadascun d'aquests països o la bona relació amb Espanya passarien per davant de la voluntat del poble de Catalunya. Segur. Ara bé, com diu el mateix Pujol: hi ha “alguna altra solució?”.

Catalunya sí que és un país d'esperit democràtic. Vam tenir el primer Parlament del món: abans que els anglesos. Hem estat terra de negociacions des dels temps dels primers comptats. El nostre sistema polític es basa en un Parlament de llarga tradició en la consecució de pactes nacionals, i la relació històrica del catalanisme amb Espanya està carregada de propostes i negociacions. Per això és un encert que la forma de reivindicar la independència de Catalunya sigui a través del lema Dret a decidir i en forma d'una urna cada cop més plena de vots. La nostra reivindicació no és històrica, cultural, econòmica... és “democràtica”. Pujol va dir dimecres passat: “Per a mi, els ho he de reconèixer, la conferència que els faig avui és incòmoda”. Que el president assumeixi sense embuts que s'ha equivocat durant tants anys ha de ser motiu de reflexió per a tots. Però la por que destil·len les seves paraules en fer front al dilema “independents o residuals” ja no és acceptable a hores d'ara. No hem de caure nosaltres en els errors sobre els quals ens adverteix Pujol.