El seny revolucionari
Adam Smith va escriure que “cap societat no pot prosperar i ser feliç si la majoria dels ciutadans són pobres i dissortats”. A la vista del que succeeix als nostres voltants, hom s'adona que vivim un fracàs col·lectiu de la voluntat, tal com ho manifesta Tony Judt a la seva obra Algo va mal. Només alguna cosa? Sembla poc dubtós que, a partir de la dècada dels 80, les societats occidentals han iniciat amb la globalització una desorientada cursa cap a la desigualtat, cosa que desferma clarament una creixent intolerància, que remou les consciències del personal cap a la protesta i la contestació, una volta encetat el segle XXI, perquè tota desigualtat econòmica radicalitza els problemes.
La present crisi internacional evidencia les profundes contradiccions en què ens movem: deslocalització de les empreses en pro de salaris d'explotació en aquells països que tenen un cost de la vida menor i sense un estat de benestar, difícilment sostenible amb una minva dels ingressos fiscals. És, si més no, allò que un bon dia va advertir Ulrich Beck en la qüestió de la pervivència dels estàndards de benestar d'Occident per reducció d'ingressos fiscals. Fet i fet, les majors contradiccions apareixen en aquells països proveïdors de recursos petrolífers i energètics (Orient Mitjà) que no afavoreixen ni gens ni miqueta la redistribució de les rendes entre llurs poblacions. A més població en creixement menys recursos per als ciutadans i més atur entre els segments poblacionals amb més formació. Una ingent paradoxa entre els joves menors de 35 anys al Magrib i al nord d'Àfrica, amb una desocupació que oscil·la entre el 50% i el 70% de la població. En aquestes condicions, resulta impensable estabilitzar els seus sistemes de propietat i de govern. Només així poden explicar-se les revolucions en cadena a Tunísia, Egipte, Líbia, el Iemen, Bahrain o la incipient a Síria.
Si hom analitza de manera correcta aquests factors, n'emergeixen les causes: la mancança de lògica, entesa com a seny, que genera l'escandalosa contradicció en la distribució del benestar entre els ciutadans. Sens dubte, aquesta òptica palesa l'absència de seny com a fenomen social, ara que acabem d'encetar un nou mil·lenni. Una fórmula per compensar aital desajust és la creació de treball, la redistribució de les rendes i la cristal·lització d'uns paràmetres de creixement amb més justícia social i distributiva. Algú ha reparat que les nostres societats no donen fórmules adequades que superin les doctrines socials i polítiques, més pròpies dels segles XIX i XX que no pas del XXI? Si de cas, poden suportar els nostres ciutadans les terribles injustícies estructurals en llurs societats, quan el benestar privilegia de manera tan inadequada la minoria? A Mèxic, per exemple, el 80% del PIB és a mans del 15 % de la població. Als USA, el 2005, del 21,2 % de la renda nacional en gaudia l'1% de la població. I a Espanya? I a la desequilibrada Europa posterior a l'enfonsament soviètic de 1989?
Idèntiques causes produeixen idèntics efectes. Ben bé, pur conseqüencialisme; el seny, avui divorciat de les classes polítiques afecta la sensibilitat dels ciutadans. El problema apareix en el moment en què els governants s'allunyen de la percepció de les classes treballadores, o de les classes mitjanes, que han aconseguit llur benestar a partir del compliment dels codis de valors que han establert les vies de progrés. A mesura que el discurs políticament correcte, o el pensament únic imperant, desvirtuen la lògica del mèrit, l'esforç, la voluntat, la responsabilitat, generen confusió en las societats occidentals, que deriven en moviments populars de desafecció i desencís. Si els anys del desenvolupament econòmic afavoriren l'ascens social i la creació de las classes mitjanes al nostre país, òbviament la fallida d'aqueixa norma social a l'ús desvirtua l'expectativa dels sectors socials més necessitats. En això rau la resposta dels menys dotats: aqueixos quasi 4,5 milions d'aturats.
