Retallades a dojo
És el que ens queda de l'estat del benestar: pagar la factura. En el magnífic El món no se'n surt, Tony Judt feia una acurada dissecció d'una societat que ha viscut en desfermada opulència i ara ha de fer front als pagaments ajornats, molts deguts a les irresponsables alegries de l'esquerra i altres com a conseqüència de la depredadora acció financera dels poderosos. En la dinàmica de viure per sobre de les pròpies possibilitats col·lectives, ara costa acceptar les retallades, quan no és gens fàcil modificar la despesa en funció a les noves possibilitats econòmiques.
Semblava impossible arribar tan ràpidament a una situació de fallida, on fins i tot trontollen les aportacions compromeses per l'Estat. Diuen que els 1.450 milions que han d'arribar de Madrid, a data vençuda, la Generalitat els veurà transferits abans de finir l'any actual, però que de moment cal esperar. Encara que no hi siguin, els diners es poden comptabilitzar en els pressupostos i quan es pugui ja es cobraran: conflicte sobre conflicte, doncs avui, a Catalunya, existeix un problema de líquid i si manca efectiu s'ha d'anar al finançament, cosa que obliga al pagament d'interessos i, per la llei de la bola de neu, a fer més necessària l'aportació econòmica. La retallada exigeix altres retallades.
Quan el govern d'Artur Mas intenta estalviar fins allà on no es pot constrènyer la despesa, el govern central exigeix unes retallades que superin el 20%, el doble del que Mas-Colell està aplicant a casa nostra. Els ajustos són inviables i tot sembla conduir a un carreró sense sortida. Mentrestant, arriben notícies de nous ajuts estatals a les caixes necessitades d'estabilitat i en veu baixa es parla d'altres comunitats autònomes on Rodríguez Zapatero i Salgado demostren màniga més ampla (almenys fins a les properes eleccions municipals) en la contenció de la despesa. D'altra banda, els socialistes catalans prefereixen criticar el govern que no pas exigir a Madrid.
Amb retallades a dojo, el moment és prou delicat per perdre la poca confiança que ens queda en qui s'entesta a marcar la nostra economia des de la llunyania.