La plantació

Catalunya s'ha plantat. Ha agafat cos La ben plantada. Fa cent anys que va aparèixer en forma de llibre, aquest seguit de gloses que Eugeni d'Ors publicava a La Veu de Catalunya, i que venien a ser una mena de guia espiritual i estètica per a la Catalunya del segle XX. En la figura de Teresa, s'hi projectava l'ideal físic i la bellesa moral que projectava el noucentisme. Ben diferent a la Geografia espiritual de Catalunya, on Artur Blade-Desumbila, va recollir els pensaments de Francesc Pujols.

I tan diferents. El catalanòfil Henry Ettinghausen publica a l'Avenç que sota l'aparença d'una novel·la anodina La ben plantada “participa de nocions i actituds protofeixistes”.

La Guerra Civil acabaria esqueixant el país, i la nostra geografia encara no se n'ha refet. És clar, molt lluny del dia, que crec que acabarà arribant, que els catalans ho tindrem tot pagat, pel fet de ser-ho. Encara no ha arribat l'hora, però mirem de dur sempre al damunt un mocador per eixugar les llàgrimes d'alegria dels ulls d'aquells que ens encaixin la mà, convençuts de tocar la veritat. I arribarà el dia que els revisors ens besaran els peus quan els diguem que no tenim bitllet però que som catalans. Som lluny, de tot plegat, perquè l'incentiu del 5 % menys pels bitllets de tren ens ha arribat més tard, i de moment qui paga som nosaltres. I contra la dita popular aquí paguem però no manem.

Potser per això, l'últim malentès, el nou estira-i-arronsa entre els governs català i espanyol, ha acabat amb plantada. Que plantéssim cara, ens ho va deixar com a testament, ho demanava, l'enyorat Joan Solà des de les pàgines de l'Avui.

Que plantéssim cara i sense maquillatge. Perquè la discussió d'ara és nova. Per bé que ens soni a una vella cançó: la de no pondre cap més ou i el sou que ens esclavitza. Si de cas, el sou no l'engeguem a fer punyetes, però sí que en l'actitud del govern central hi ha tics més propis de plantació que el d'un estat que ens serveixi. És per això que Mascarell busca un estat eficient, i proposa el catalanisme deucentista. És per això que Mas i Pujol creuen que el que tenim no ens atén.