Engrunes d'eternitat

Què tenen en comú Montaigne, Descartes i Pascal? Doncs que tots tres formen part d'un corrent filosòfic francès marcat per la claredat expositiva i la voluntat d'arribar a tots els públics. És en aquesta escola que s'autoinsereix el pensador André Comte-Sponville, un autor que genera addicció entre els lectors amb els seus assaigs (cent mil exemplars venuts amb La felicidad, desesperadamente) i que torna a Barcelona arran de la publicació d'El placer de vivir (Paidós).

En aquest volum recull 101 articles publicats en la premsa els darrers vint anys (de prop de quatre-cents) o, més ben dit, “propòsits” (“propos” en francès). “Els propòsits són un gènere que transita entre la literatura i la filosofia que va inventar el filòsof Alain a principis del XX. Són articles de premsa que tracten de la filosofia més que de l'actualitat”. L'amor, la mort, l'existència de Déu, la democràcia, la crisi econòmica, l'Alzheimer, la felicitat... els temes que tracta són molt diversos, però tots tenen en comú la mirada de l'autor: “Cerco en l'actualitat aquelles engrunes d'eternitat que seran interessants d'aquí a uns segles”. Res de donar testimoni, doncs, amb els seus articles, sinó més aviat incitar a pensar i reflexionar sobre la vida.

Qualsevol podria imaginar-se Comte-Sponville com el Sòcrates del segle XXI. De cap manera. “Sòcrates era un idealista; jo, en canvi, sóc materialista i em sento més a prop d'Epicur, que va desenvolupar un art de viure, i de Karl Popper pel seu racionalisme crític.”

Com ja ha defensat en anteriors llibres, el filòsof concep la filosofia com una “recerca de la felicitat a través de la veritat”. Aquest seria, segons ell, el tret diferencial amb els populars manuals d'autoajuda: “Aquests llibres sovint obliden la veritat i prioritzen la felicitat a base de promoure la positivitat davant la vida”.

Personalment, Comte-Sponville es considera “feliç”, tot i que el seu somni d'adolescent –esdevenir escriptor– no s'ha realitzat: “Després de llegir Proust i Céline vaig entendre que mai escriuria tan bé com ells. En canvi –i pot semblar molt poc modest–, llegint Descartes i Pascal vaig veure que potser no podria filosofar millor que ells, però sí igual de bé”.