De la lleugeresa independentista

El programa del catalanisme polític històric ha estat un èxit. Ho he intentat explicar un munt de vegades. La vocació moderna del catalanisme ha triomfat en arrossegar Espanya cap a la modernitat. Ho va argumentar molt bé un dels meus mestres, el professor Vicente Cacho Viu (1929-1997) a El nacionalismo catalán como factor de modernización (Quaderns Crema, 1998). Des que va irrompre en l'escena política catalana a finals dels segle XIX, el catalanisme polític tenia una orientació netament regeneracionista espanyola. Cacho identificava el catalanisme com un dels dos corrents regeneracionistes fonamentals a Espanya. Mentre que el regeneracionisme nucleat a l'entorn de Madrid propugnava la modernització de l'Espanya d'entre segles a través de la ciència, el catalanisme va ser una mena de ciència moral que cercava democratitzar el règim polític espanyol i el desenvolupament econòmic. Des de Lo catalanisme de Valentí Almirall, aparegut el 1886, això ha estat així. I aquest també fou l'objectiu que perseguiren Prat de la Riba, Joan Maragall, Francesc Cambó, Lluís Nicolau d'Olwer, Jaume Bofill i Mates, Lluís Companys, Ignasi Ribera i Rovira i tants altres intel·lectuals i polítics catalans d'abans de la guerra del 1936. No hi ha dubte que aquesta ha estat l'orientació del catalanisme noucentista, en versió federal, regionalista o nacionalista. Fins i tot els intel·lectuals modernistes que propugnaven el secessionisme cultural i un programa nacionalitzador català, que anava molt més enllà del que havien estat capaços de fer els representants del moviment renaixentista, no menystingueren mai la dimensió espanyola. D'aquesta manera, el triangle Barcelona-Madrid-París esdevingué el veritable escenari cultural de l'Espanya contemporània i, també, del món llatí.

El catalanisme, doncs, des dels seus orígens ha combinat sense complexos el nacionalisme català amb un regeneracionisme espanyol. De fet, no eren incompatibles. Al contrari, com més fort era el catalanisme més clar era, també, que no podia deixar de banda l'objectiu de modernitzar Espanya i transformar el corromput sistema parlamentari de la Restauració en una democràcia, diguem-ne europea, que donés satisfacció al projecte industrialista i culturalista del catalanisme. El 1869 Valentí Almirall i Gonçal Serraclara van impulsar l'aparició, a Madrid, del diari El Estado Catalán. La iniciativa era conseqüència de les expectatives que havia generat la Revolució de Setembre d'aquell any, la qual va anar acompanyada d'una certa il·lusió federalista. L'aventura es va acabar de mala manera el 1872 i va propiciar el gir catalanista dels federalistes desencantats, entre ells Almirall, que esdevindria, com ja he dit abans, un dels primers teòrics catalanistes. Malgrat el desengany, Almirall no va abandonar mai aquella dimensió espanyola del seu projecte catalanista federal. ¿Què hem de dir, en aquest sentit, dels joves nacionalistes que s'arreceraren en La Veu de Catalunya un cop convertida, el 1899, en un diari eminentment polític sota la direcció d'Enric Prat de la Riba? La Veu i la Lliga foren els instruments dels quals se servi el catalanisme conservador per anar desplegant l'ideari noucentista fins que la triple crisi del 1917 –que fou militar, social i de lideratge– va provocar un d'aquell canvis de rasant tan típics en la història del catalanisme. El separatisme de Francesc Macià, que es va forjar a cop de fracassos i decepcions de la política lligaire, va començar a caminar a la manera dels canvis de rasant de les carreteres: amb la pèrdua de visibilitat dels cotxes que circulen en sentit contrari, que no són altres que els enemics que van reduir Catalunya a una autonomia dins d'una República que no va ser mai federal i ni tan sols federalitzant.

Macià és un dels mites de l'independentisme. Però també va ser un home pragmàtic. Encara que costi de creure –perquè els mites són sempre mites–, Macià no va fer política sota els efectes de l'idealisme ni va menystenir la força de l'enemic. Al contrari. Les derrotes més severes —que van del 6 d'Octubre al frustrat Estatut del 2006— són el resultat d'errors de càlcul garrafals. I és que hi ha qui ha confós gairebé sempre la impaciència del moviment catalanista, que en els últims temps es manifesta en la proliferació de partits independentistes o dels seus dirigents, amb la fortalesa del nacionalisme català entre els catalans. Deu ser per això que ningú no s'ha plantejat mai d'escriure una història social del catalanisme. El gran repte del catalanisme d'ara és convertir el catalanisme en un moviment de multituds que esdevingui un factor de modernització tan sòlid i tan central com ho va ser fa cent cinquanta anys. El catalanisme renovat d'avui dia necessita algú que sàpiga sintetitzar en una mateix acció política les maneres de Prat de la Riba i de Francesc Macià. Al llibre de Pilar Rahola el president Artur Mas confessa que ell va arribar a la política sentint-se hereu de la tradició clàssica del catalanisme, que d'altra banda era la que defensaven el president Pujol i Miquel Roca Junyent, però que amb el temps es va anar decantant pel binomi Prat-Macià. I això vol dir que, per a ell, s'ha acabat el vessant regeneracionista que havia estat consubstancial al catalanisme. Mentre hi hagi qui no vulgui entendre això (que inclou el reconeixement públic de Pujol d'aquest canvi), estarem dominats per la insuportable lleugeresa independentista que, com antany feren els Companys, Dencàs, Badia i companya, perd el temps i l'oportunitat amb la presentació de proposicions de llei per declarar la independència tot i saber que no porten enlloc. Tenir la raó no vol dir encertar-la en la manera de convèncer a qui els catalanistes han de convèncer, que no és un altre que el poble de Catalunya.