De què parlo quan parlo de córrer

L'escriptor japonès Haruki Murakami ha dit en nombroses entrevistes que ell es va aficionar a córrer com una manera de preparar el seu cos per escriure. Pot semblar estrany, però només cal endinsar-se amb puresa en les obres de Murakami per intuir que darrere de l'arquitectura inestable de les seves novel·les hi ha un enorme esforç físic. El món que dibuixa a cadascuna de les novel·les, sobretot les més llargues, com ara Kafka a la platja (Empúries), Crónica del pájaro que da cuerda al mundo (Tusquets) i aquesta última, 1Q84 (Empúries), només pot ser fruit d'un gran entrenament de fondista. És fàcil imaginar-se Murakami a punt de defallir en l'últim quart de la novel·la, igual que li passa quan ja enfronta l'últim quart de la marató, i és fàcil també imaginar-se'l sabent què cal fer per sobreposar-se a la desídia i els paranys de la ment com si la ment fos un quàdriceps garratibat. Perquè, per escriure, Murakami sembla haver après a buidar-se del tot del procés creatiu per lentament tornar-se a omplir. Murakami escriu com si mai no hagués escrit abans, com si la memòria del fet d'escriure li vingués no d'aquesta vida, sinó de vides passades, com quan arribem a un lloc pretesament per primer cop però una memòria antediluviana ens diu que ja hi havíem estat abans, allà, i tot i així no podem assegurar-ho del cert. La memòria llunyana d'altres vides és el buidatge de què parlava abans, i això és una cosa que ha après corrent. Ho explica molt bé al llibre De què parlo quan parlo de córrer (Empúries): fer maratons és una lluita contra un mateix i, alhora, una feliç i dolorosa descoberta que els límits del cos estan molt més enllà del que pensàvem. I això és extrapolable a la ment. Per ser escriptor és imprescindible el talent, sosté, però també l'esforç i la disciplina. Tant se val que aquesta sentència sigui un lloc comú: importa que vingui d'un home que explora físicament i verbal la lluita ferotge contra les ganes de parar de córrer i guanyar-les. Córrer, a més, per a què? Per arribar on? Per fugir de què? I escriure, igualment, per a què? Per arribar on? Per fugir de què?

Això mateix podríem haver-nos preguntat ahir observant els corredors de la 33a Cursa d'El Corte Inglés. “Córrer és la meva victòria”, deia l'eslògan d'aquesta edició, i tots entenem què vol dir. Perquè hi ha tantes temptacions de no córrer, és tan fàcil no fer-ho. Guanyar la desídia, la mandra, l'absurd de córrer per córrer és la victòria. Aquest any la cursa ha aplegat 58.847 corredors, i l'ha guanyada per quarta vegada Mohamed Benhbarka, en categoria masculina, i Meritxell Calduch, en femenina.
A diferència de les maratons de què parla Murakami, on només corre gent molt preparada, la cursa d'El Corte Inglés té un caire molt més popular i aplega corredors professionals, amateurs, jubilats; famílies que arrosseguen cotxets de nens; joves que passegen el gos al ritme de la cursa, i una dona gran amb una pancarta reivindicativa. Fins i tot, un corredor de 104 anys i la seva dona. És, podríem dir-ho així, la festa de l'atletisme popular, tot i que els patrocinadors de la cursa s'esforcen de valent a recordar que darrere del bigarrat mosaic de participants batega la professionalitat i el rigor de la Federació Catalana d'Atletisme. Per això els corredors amb xip groc podien saber exactament quin havia estat el seu temps en una classificació oficial. El fet important, però, és un altre. La vista aèria del centre de Barcelona, plena de caps que corren per plaer i el patiment de córrer, tal com diu Murakami, ens recorda una veritat que ens fa més lliures: que les accions vanes sovint queden molt lluny de ser estúpides.