Iguals però diferents

Escoltant tertúlies i llegint l'articulisme espanyol he constatat un fet recurrent al llarg de la història: els espanyols, quan parlen del seu país, es contradiuen. Per una banda són “els millors del món” en gairebé tot, el seu sistema de vida és envejable (allò de les “tapas” i la “siesta”, per exemple) i tenen paisatges i celebritats excelses; en el mateix context, parlen amb desimboltura de la “chapuza” i del “paletismo” espanyol. És tan evident que ignoro per què els grans pensadors espanyols no hi han dedicat més atenció.

Aviat m'adono, però, que també els catalans tenim una contradicció semblant: per una banda presumim de ser treballadors, eficaços, ben educats i intel·ligents; i en el mateix context tractem molt millor els escriptors, pintors i músics forans, en especial els espanyols, que els nostres, i no podem dissimular que la idea insidiosa que som una cultura de segona ha penetrat per les esquerdes de l'ànima col·lectiva. Per què aquesta contradicció comuna? Imagino que és que hem patit una desgràcia comuna, espanyols i catalans: una història tèrbola, sinistra, fanàtica, des de la Inquisició fins als cops d'Estat, des de tiranies absurdes fins a Restauracions borbòniques, des de l'afusellament dels dissidents fins a les expulsions massives i bàrbares de moriscos i jueus. Ho hem patit plegats, i hem adquirit mecanismes mentals comuns. No en l'aïllacionisme, car nosaltres som una cultura fronterera, oberta a Europa i d'estructura porosa.

Així doncs, l'assignatura de la democràcia, a Espanya, està per aprendre. Espanya fa, en aquest moments, proclames abrandades sobre la democràcia, però tanca diaris i canals de televisió, perpetra la ley de partidos, usurpa l'estalvi valencià i prohibeix les seleccions esportives catalanes. El més gros és que la mateixa persona que acaba d'enumerar les excel·lències de la democràcia diu també que els catalans no poden fer un referèndum per saber què volen ser.

Com diu Pla en la famosa entrevista a Soler Serrano, els catalans som demòcrates perquè aquí no hi ha gent important. Tots els importants són a Madrid, i tots aspiren més o menys secretament a la filosofia del cortijo. Encara que procedeixin de Catalunya.