Tarannà i paraules buides

En aquests dies en què es precipiten els esdeveniments, tot just es pot comentar l'actualitat molt superficialment. Nogensmenys, el vocabulari, la terminologia i les freses poden ser indicatius dels corrents de fons. Per exemple, la renúncia de Zapatero és un gest de comiat coherent amb l'estètica del talante, que no és ben bé equivalent a la paraula tarannà. Vol dir que, una vegada més, l'engany, l'incompliment del compromís i la mentida es perpetren amb el somriure als llavis i de bon rotllo. Que si només dos mandats (abans n'havia propugnat tres), que si la família l'havia convençut de cop (quan ja feia anys que havia col·locat els seus amics íntims a bones pistes d'aterratge com ara el SEOPAN, la Telefónica i els mitjans de comunicació) i que si ara cal, explicarà qui el va ajudar a sortir de la crisi. Potser convindria explicar-li que encara no hem sortit de la recessió i que tothom sap qui va convèncer CiU de salvar la votació decisiva per evitar el rescat de l'economia espanyola i potser apuntalar l'euro també: exactament quatre dignataris de la cort de la cancellera Merkel desplaçats a Barcelona (un d'ells, el ministre aquell que de forma tan graponera va referir-se a “l'apocalipsi” del Japó). Si vol, ja ho comentarà, però, de moment, Botín i Alierta, que ara són parella de ball, fan cua per anar a Berlín a salvar les seves garrofes i oferir garanties abans que Rajoy, que ha programat una conferència a la capital federal a fi de tenir la photoopportunity amb la líder de la CDU.

Estem, doncs, igual que quan, amb tota solemnitat, es va dir: “Donaré suport a l'Estatut que surti del Parlament de Catalunya”. I naturalment, l'ajut va consistir a enviar-lo a l'esquilador Alfonso Guerra i, a més a més, a l'advocacia de l'Estat que, presumiblement i lògicament, per raó de la matèria, devia demanar la seva suplementària aportació doctrinal a la delegació de Barcelona, encapçalada llavors per l'actual consellera del ram. El resultat: el dictamen encarregat per ZP va superar de molt el zel jacobí i centralista de Guerra i es va convertir en la munició utilitzada per al recurs del PP. I, en conèixer al final d'aquell llarg viacrucis la sentència del Tribunal Constitucional, va pronunciar, alleujat i satisfet, tal com ha revelat ara el president Pujol, la frase de “misión cumplida”. De fet, el que li passa al TC és que considera que la seva missió és defensar l'Estat i que això vol dir solament l'administració central, sense acceptar o entendre que els autonomies són igual d'estatals i, en el seu territori i en matèries de competència exclusiva, més encara. Però les paraules, igual que les armes, les carrega el diable i posen en clara evidència l'evolució d'aquell ZP que va guanyar les primàries contra Bono gràcies als vots del PSC i les eleccions generals gràcies als 25 diputats obtinguts a Catalunya, amb un diferencial decisiu sobre el PP que, en canvi, al graner de vots d'Andalusia va ser molt inferior. D'aquella “Espanya plural” de Santillana, ara havíem passat a dir que el govern central obligaria les “corporacions locals” [sic] a retallar el seu dèficit. És a dir, que l'autogovern de Catalunya ha passat a ser un entremig de Diputació i Ajuntament.

Al Comitè Federal, el president ZP també va afirmar que, gràcies a les seves reformes (les que es va negar a dur a terme de bon començament i que fins i tot ara només s'han iniciat sobre el paper), ja hem canviat de model productiu (abans en deia patró) i som una economia més sostenible (no podia fallar), més competitiva i més favorable a la cohesió social. Pel que fa a la competitivitat, es devia referir a la creació d'una comissió presidida per Miguel Boyer, aquell que predicava el marxisme i la nacionalització de la banca i ràpidament va passar a cap d'estudis de l'INI franquista i, després, a fer de banquer, ministre felipista, privatitzador de Rumasa –ben a gust i satisfacció de Gustavo Cisneros per l'operació Galerías Preciados– a la Cartera Central de la família Koplowitz, al rècord mundial de cambres de bany a la seva mansió i al PP d'Aznar amb la recompensa de presidir CLH (el monopoli de transport i logística dels hidrocarburs). Com poden veure, tot un bagatge de ser competitiu i ric a títol personal, però cap garantia de poder contribuir a alliberar el país de tots els handicaps que els seus afins i les grans empreses monopolistes imposen de forma brutalment lucrativa i que impedeixen al sector d'economia real i productiva de lluitar en mercats lliures en igualtat de condicions. Finalment, no sé com pot gosar de fer al·lusió a la cohesió social en un país en el qual un 1% de la població acumula un percentatge cada vegada més gran de la riquesa total. Que no ho sap que Espanya és, de tots els països industrialitzats membres de l'OCDE, aquell que ha experimentat la més gran davallada dels salaris com a percentatge del PIB? O que, gràcies als augments de tarifes que ell autoritza, amb les puges trimestrals (o, en benzina, diàries) del gas aquesta setmana, de l'electricitat demà passat o dels peatges sempre que ells vulguin, s'està produint una erosió de poder adquisitiu de les famílies sense precedents històrics en cap país democràtic basat en un mínim de justícia social? En resum, passi-ho bé. Que vostè segur que no quedarà a l'atur.