És sempre justa, la justícia?

Aquest diumenge, l'amic, company de pàgines i excel·lent novel·lista Miquel Pairolí tractava en el seu Escaire, d'una manera molt directa i tanmateix valenta, de la qüestió de les lleis i la justícia al nostre país. En Miquel es referia a absolucions de delinqüents enxampats, com aquell qui diu, in fraganti, perquè els tribunals havien detectat defectes de forma en les actuacions policials. Això l'obligava a qüestionar aquelles sentències que, després dels vistos i els considerants, afavorien els acusats. I em remeto a un article publicat fa dos dies en aquest mateix diari perquè toca assumptes que feia temps que em ballaven pel cap i no acabava de trobar el moment d'abordar-los. La cosa ve de les pel·lícules i les sèries –sobretot, les sèries– nord-americanes en què el tema de la justícia i la policia n'és el protagonista. Fixeu-vos que, durant una detenció, els agents que la duen a terme sempre llegeixen els seus drets als detinguts, un protocol, als EUA, essencial, bàsic. I fixeu-vos, també, en la cura que tenen els detectius, xèrifs i agents de l'FBI a l'hora d'entrar a les propietats privades, siguin domicilis, oficines o magatzems. Necessiten una autorització judicial per poder efectuar-ho, perquè sense aital document legal, qualsevol prova incriminadora, per més evident que resultés, no seria vàlida davant els tribunals. Penso que una cosa semblant deu succeir en el nostre sistema jurídic, i no pas per defensar culpables, sinó per no condemnar innocents. De tota manera, estic d'acord amb en Miquel en tot el que exposava, i això em porta a la memòria dues notícies d'aquelles que t'obliguen a reflexionar a fons. Primera: un conductor que, circulant a una velocitat excessiva, irromp en un pas de vianants i mata un noi. La sentència, una multa que no arriba als 400 euros. Segona: una anciana és feta fora de casa seva per un jutge perquè donava menjar als pardals i als coloms, “delicte” pel qual l'havien dut a judici els seus veïns.