En xarxa i en marxa

La reivindicació de la vegueria del Penedès no ha arribat encara a bon port. Primer, l'aprovació de la llei que no la tenia en compte i, ara, el nou govern, deixant aparcada la seva aplicació i el seu desplegament, estronca, de moment, la possibilitat de seguir un procés que comporti finalment la seva constitució.

–Cal abandonar, doncs, la reivindicació?

–Crec que no.

–Cal deixar de pensar-hi?

–Evidentment que no.

Cal actuar, cal reflexionar per tenir prou argumentacions sòlides perquè quan arribin els temps millors (que arribaran, per descomptat) puguem tenir unes bases incontestables que permetin rellançar la proposta de vegueria del Penedès en un context de país dividit territorialment d'una manera diferent a l'actual.

Sembla que es va consolidant –crec que interessadament– la idea que la Mancomunitat Intermunicipal de l'Alt Penedès i el Garraf sigui l'instrument que assumeixi aquesta posada en funcionament de mecanismes que de facto ens ajudin a esdevenir vegueria per la via d'accions i fets concrets. Evidentment, qualsevol opció és legítima i els instruments administratius són instruments per palesar voluntats polítiques. Ara bé, si veiem el com i el perquè de la mancomunitat, personalment crec que no és l'instrument adequat ni necessari. Noves formes necessiten nous instruments –no vol dir més despeses– i, per tant, crec que cal cercar amb imaginació i amb risc nous plantejaments de la política, no només de l'administració.

La Mancomunitat neix i creix amb la voluntat d'establir serveis comuns per a aquells temes que fets individualment tenien més costos i que amb una proposta comuna asseguraven l'obtenció d'avantatges als municipis. També neix amb al voluntat de resoldre l'atàvic problema de l'aigua corrent als municipis implicats, bàsicament del Garraf. La mancomunitat ha anat sempre acompanyada d'una gestió excel·lent, de l'aïllament de les decisions de la batalla política, de la unanimitat com a fórmula de gestió, i ha evitat el debat polític partidista en benefici d'uns serveis que cal prestar i de manera eficient. Tot plegat és un balanç molt bo. Estic convençut que si al sí de la mancomunitat s'hi hagués portat determinada discussió política, aquesta mancomunitat ja no existiria. N'he estat membre i puc assegurar que les diferències polítiques i les batalletes han estat sempre entre membres dels mateixos partits. Dos exemples: la baralla entre dos alcaldes per una canonada d'aigua, virulenta i desqualificadora (els dos alcaldes eren del mateix partit); o la pugna d'un dels presidents que va proposar una gerent que va ser vetada pel seu propi partit. Per la resta, sempre s'ha procurat moure en termes administratius fruit d'unes polítiques consensuades que no són, precisament, les que conformen el debat sobre la vegueria del Penedès. Escombraries, polítiques d'informació juvenils pioneres desmantellades després pels propis ajuntaments que les havien creat, una tasca fonamental per fer front al problema de les drogodependències i la portada d'aigua d'Abrera, que va ser d'una visió estratègica que es va avançar al temps. I la Mancomunitat Intermunicipal Penedès-Garraf ha de seguir així amb debats sobre serveis i lluny del debat polític sobre la divisió territorial.

Treballar en xarxa, treballar amb marxa. En el seu dia vam proposar la reformulació política del Pacte de Sant Martí com la visualització política d'un futur ens territorial. Pot tenir un braç administratiu en la mancomunitat per a algunes coses i en els mateixos ajuntaments per a d'altres, però té la formulació adequada perquè tothom hi és representat políticament i, per tant, esdevé un bon fòrum per seguir debatent les necessàries bases d'acord ampli i consens en el tema de la vegueria. Tenia vocació de representar l'Alt i el Baix Penedès, el Garraf i l'Anoia i tenir un pes específic en els organismes des dels quals es prenen decisions d'àmbit supracomarcal. Deixem la mancomunitat, que fa bé, molt bé, la seva feina de gestionar serveis, al marge del debat partidista i traguem de la volguda i intencionada letargia el Pacte de Sant Martí, i fem que treballi com un autèntic consell de vegueria amb decisions polítiques que després ja s'implementaran a través dels ajuntaments.

Ara, però, entenem que cal esperar que passin les eleccions municipals del 22 de maig i ja veurem si després, en funció dels resultats, és més fàcil seguir el debat i posar en pràctica moltes de les qüestions en què ara ja hi ha consens.