Algú haurà de pagar la factura

Per primera vegada, a Badalona, es disputaran unes eleccions municipals sense cap dels 27 regidors que formaren el primer consistori de l'actual democràcia. De la consulta del 1979 han transcorregut 32 anys i ara s'elegirà el novè consistori. Tot té la seva significació i la definitiva jubilació d'aquella històrica generació és prou important per subratllar-la, quan comporta la fi d'un cicle, massa llarg, i la constatació que estem davant d'un canvi important –potser assajat en l'actual mandat– en què l'alternança es pot valorar com a element positiu i en què els governs de coalició, o acords de suport extern, poden tenir un component diferent del que només comporta un repartiment de regidories, pràctica fins ara massa habitual. D'altra banda, el panorama polític badaloní es presenta prou obert per permetre diferents hipòtesis, fins al punt d'avivar elucubracions sobre qui pagarà la factura d'uns resultats en què no tothom en sortirà ben parat.

Observant el panorama actual, cal constatar que Jordi Serra (PSC) parteix amb avantatge com a possible futur alcalde. Els socialistes estan en hores baixes però encara tenen un vot captiu, fins i tot ocult, que pot activar la bossa electoral. Amb tot, Serra se la juga, quan s'estrena com a cap de cartell i té peons no gens prestigiats en alguns barris de la ciutat. D'altra banda, ha intentat remoure la llista electoral, però sense la força suficient per imposar criteris, massa mediatitzats pels poders fàctics del partit. Potser Serra aspira a alcalde sense que el seu partit sigui la minoria majoritària, i això crearia un camp de joc nou i fins estrany. El candidat pot salvar el cap si és alcalde sense guanyar les eleccions, però la continuïtat del primer secretari local deu dependre de conservar l'estatus de primera força.

És veritat que García Albiol (PP) ha augmentat el nombre de vots i regidors en cadascuna de les eleccions que ha encapçalat (aquesta és la sisena), però aquesta vegada ha jugat molt fort i no es pot permetre punxar. Pot augmentar el suport i fins podria ser la primera força local, però això no li dóna cap garantia d'assolir l'alcaldia. Guanyar i no governar seria un èxit i no incrementar el nombre de vots i la presència, fins disminuir-los, un gran fracàs. El 22-M, Albiol s'hi juga el futur i, si no referma els seus suports, haurà de pensar en la retirada. Sense un bon coixí, el setè intent és una utopia.

La gent de CiU s'hi presenta com la més tranquil·la, quan els darrers moviments electorals els han estat favorables i les previsions de futur els donen solidesa, malgrat els errors del democratacristià Subirana en la gestió de la regidoria de Comerç. Ferran Falcó (CiU) aspira a més i sap que pot fer-ho, encara que els darrers comportaments electorals són inescrutables. L'aposta per independents de vàlua a la llista és un moviment que dóna solidesa a les aspiracions de futur.

Carles Sagués (ICV) somnia amb la resurrecció de la carn, sobretot després de les jornades pasquals, i es mou pels barris a la recerca del vot perdut o de l'elector decebut dels socialistes. Reivindica el valor de l'esquerra, quan la gent es perd en l'ambivalència de determinats postulats polítics. Sagués s'hi juga el futur, obligat a mantenir el nivell o perdre el mínim possible, podria ser un regidor, evitant una caiguda en picat que exigiria dimissions en cadena, tant en el grup municipal com en la direcció local. Amb tot, Sagués sap per on es mou i pot aguantar l'escomesa.

Esquerra es troba en el gran dilema hamletià, tot i haver aconseguit l'efecte positiu d'aglutinar diverses forces independentistes en una sola proposta electoral. Amb tot, el preu de l'escó és car i no és gens fàcil mantenir-lo. Del dos al zero hi van tots els colors dels èxits i els fracassos, i atrapar alguna acta de regidor és l'única manera de salvar el projecte i els caps que l'avalen, empresa no gens fàcil quan es traspassa la frontera d'amics i coneguts.

A menys de cinquanta dies, els badalonins dictaran sentència. Després, s'hauran de pagar algunes factures.