Les cinc alternatives

El president Zapatero ha anunciat que no serà candidat a les properes eleccions. És una mostra d'elegància política que té conseqüències importants. Tenia cinc alternatives: tornar-se a presentar; renunciar just abans de les eleccions i promoure un nou candidat llavors; renunciar ara i promoure l'elecció d'un nou líder a través de primàries; cedir la presidència a un altre líder del partit socialista negociant una majoria de suport al Congrés dels Diputats per aconseguir la seva investidura fins a les eleccions del 2012, i convocar eleccions generals immediatament. És l'alternativa triada lliurement per ell, la millor per al país?

Era improbable que el president Zapatero pogués renovar el seu mandat la propera legislatura, les expectatives electorals del PSOE no són bones i la distància en intenció de vot amb el PP és gran. No era segur que la seva candidatura pogués augmentar el nombre de vots del Partit Socialista a causa del seu desgast personal. En el govern es cometen errors i en temps difícils aquests són especialment visibles. Per tant, la renúncia era políticament lògica i difícilment evitable. Li permet acabar la seva vida política de manera formalment difícil de criticar: que el partit socialista elegeixi el seu candidat i els electors, el nou president el 2012. Però hi ha més que la formalitat...

La qüestió era quan aquesta renúncia havia de ser presentada per permetre dur a terme, en les millors circumstàncies, les reformes pendents generant l'estabilitat social, política i econòmica necessària per no malbaratar el creixement que lleument comença a tenir la nostra economia i aprofitant els dotze mesos que queden fins a les properes eleccions.

L'alternativa triada té un avantatge i un inconvenient. D'una banda, un president que no es presenta no ha de fer mèrits electorals, és més neutre i més independent de la política a dur a terme perquè queda palès que no té altre interès que el del país. No succeeix en aquest cas com als EUA al final de la segona legislatura, en què el president que no es pot tornar a presentar es converteix en un ànec coix incapaç d'articular cap política efectiva, però aquí la qüestió és diferent, la renúncia és lliure i el seu significat, visible... Té, però, aquesta alternativa un inconvenient, i és que el president ha acumulat errors importants en el seu mandat, va negar la crisi i quan aquesta es va fer evident va promoure mesures més electoralistes i populistes que les reformes profundes que el país necessitava i que finalment s'han dut a terme tard i amb una imatge de pressió externa, de la mateixa UE i dels mercats de capitals, que han detret prestigi i lideratge al govern. Si això és així, la continuïtat del president fins a les eleccions del 2012 no seria la millor solució.

Això porta a la conclusió que les dues úniques alternatives que resten són o la immediata convocatòria d'eleccions o la investidura d'un nou president del partit socialista per arribar fins a les eleccions del 2012. Unes eleccions generals ara tenen un inconvenient greu, que és la paralització del país durant almenys sis mesos i la interrupció de reformes en curs, però això és només cert si efectivament es duen a terme aquestes reformes. Sembla que és la voluntat del govern i del partit que li dóna suport.

La investidura d'un nou president del partit socialista requereix també un pacte amb els partits nacionalistes, que possiblement el PSOE vol evitar, i porta a l'aprofundiment de la política d'enfrontament i desqualificació del partit conservador. No és aquesta en les presents circumstàncies la solució més favorable per aconseguir un entorn de serenitat per dur a terme les reformes, però és inevitable tret que es convoquin eleccions immediatament.

Per tant, semblaria que la millor solució seria la investidura d'un nou president amb prestigi, experiència i capacitat per continuar la labor reformadora evitant el desgast que en aquest moment inevitablement acumula el president Zapatero. Aquesta alternativa és possible si es té un candidat idoni, i és clar que el vicepresident Rubalcaba ho és. És per això que malgrat el seu èxit en política antiterrorista és ara agressivament criticat per la dreta més en raó de la seva capacitat que per fets concrets i verificables perquè l'eficàcia de la seva política antiterrorista al Ministeri de l'Interior és contundent: mai ha estat ETA tan afeblida. De fet, la crítica de la dreta subratlla la seva capacitat... En qualsevol cas s'ha de comptar amb la política de desqualificació i desestabilització de la dreta que possiblement entre les prioritats del país i les del partit, és a dir el bé general o arribar al poder, està en excés decantada cap a aquest segon objectiu. És un mal de tots els partits, però cal evitar els excessos.

La solució escollida ens portarà a un procés de primàries que implicarà turbulències en el partit socialista i influirà negativament en la necessària focalització per fer una política de reformes estructurals. S'ha de reconèixer, però, que aquest és el procés seguit a molts països per a l'elecció de candidats i potser és aquesta alternativa la que, malgrat la seva novetat, ens pot portar a unes eleccions el 2012 que permetin als electors triar el millor president per a una etapa que serà complexa, difícil i requerirà un lideratge fort i incontestat... però tenim el risc de perdre un any. Deia el president del Congrés, Sr. Bono, que calia ara respecte per la decisió presa i lleialtat partidària al president, crec que és una curta proposta perquè qui es mereix respecte és el país i la lleialtat s'ha de tenir al govern, sigui aquest el que sigui.