Articles

Abans insubmissió que corrupció

Si els fonaments d'un immoble es mouen, encara que només sigui una mica, els veïns de seguida s'alarmen. I amb raó, perquè l'edifici sencer perilla, no de moment, però vés a saber què pot passar. Doncs bé: una cosa semblant, si no m'equivoco, és tot això de les revoltes dels països musulmans. Són unes quantes, i segurament n'hi haurà més, però, en realitat, són una de sola, ja que el motiu és, en totes, el mateix: el malestar que provoca que el benestar d'una part sigui a expenses del malestar de l'altra. Tal és el cas de Tunísia i de Líbia, i el mateix cal dir dels altres. Tunísia i Líbia marquen la pauta. En aquests països la corrupció és més perversa pel fet que (aparentment) estaven en un procés de canvi o de transició a formes de vida més occidentals. No goso dir democràtiques, sinó simplement amb un marge de llibertat més ampli. Són països que mantenen relacions econòmiques i polítiques amb bastants països europeus i també amb els Estats Units. Per una banda, el que s'esperava era que fossin la frontera del radicalisme islàmic, i per l'altra, que contribuïssin a la recerca i captura de Ben Laden. Aquest era el pacte. Però el pacte no s'ha complert. I el motiu sembla que té a veure amb la corrupció dels respectius governants: un doble joc constant. Gaddafi, per exemple, s'ha servit de la població per fer content Déu i el diable, com se sol dir. Als adeptes, tot benestar, per tal que es fes visible una transició que no era tal. I a la resta, malestar i un islamisme a seques, per acontentar el diable (Ben Laden), i amb obscures conxorxes, ja que, en lloc de contribuir a trobar-lo, més aviat ha contribuït a fer-lo invisible. Que ningú s'esperés les revoltes indica que els sistemes de govern autocràtic són obsolets. Tot un país a les ordres d'un sobirà absolut i una població submisa com la musulmana és el somni de tot dictador. I els d'aquests països ho són. Cal tenir en compte que la fe que professen els musulmans és la submissió a Déu, i s'aplica a tot. La submissió és santa. I l'autoritat, sagrada. L'abús d'autoritat rau en el mateix concepte, i en l'absoluta impunitat del sobirà absolut. De la submissió, evidentment, no s'esperava revolta. No en el context de les autocràcies. Els submisos a Déu són, doncs, el fonament que aguanta el sistema. I s'han mogut: han preferit abans la insubmissió que la corrupció.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.