Amb aquella alegria
Abans del naufragi
Naufragi a la vista. Podem llançar-nos al mar i nedar sense rumb, o podem fer l'impossible per reparar el vaixell. Les metàfores marines estan molt gastades, però il·lustren prou bé el viatge de viure.
“A mi em falta la carta de navegació. Sí, d'acord, tenim els problemes que tenim a l'hora de navegar i hem de remar tots junts, però cap on anem?”. Ho deia l'altre dia un tertulià radiofònic parlant de la crisi. Hauria pogut dir el mateix per parlar de la vida.
El filòsof txec Jan Patocka proposava una reflexió. Som dins d'un vaixell que s'enfonsa. El naufragi és una situació objectiva que no depèn de nosaltres. Pot passar que ignorem que estem naufragant o que ho sapiguem. Els qui naufraguen sense saber-ho moriran ofegats. Els qui ho saben potser també, però són els únics que poden intentar salvar-se. Aquests segons són més lliures, em diu la professora de bioètica Ester Busquets, perquè són amos de la situació. I són més savis, penso jo: com a mínim no moriran enganyats.
La vida humana s'assembla al vaixell de Patocka. Hi estem embarcats. Quan la nau s'espatlla no podem remolcar-la a port per reparar-la amb calma, sinó que l'hem de reparar en alta mar. “No podem sortir de la vida per prendre cura de la vida; la vida només té cura des de la vida mateixa, en plena travessia”, assenyala Busquets. La possibilitat de naufragar sempre hi és, i això ens angoixa.
En teoria, la filosofia ens ajuda a superar aquest malestar crònic. Navegarem més segurs si coneixem el mar, si ens preguntem què és el món. “Convé haver après quelcom de les tempestes abans que arribin, perquè si no se'ns endurà una onada sense que puguem reaccionar”, sosté la professora. No ens farà cap nosa saber (o intuir) alguna cosa sobre la direcció de la pròpia nau, de la pròpia vida, ni que només sigui per ofegar-nos amb coneixement de causa. O per tenir clar que hem fet tot el que hem pogut per evitar el naufragi. O per evitar-lo de debò i continuar navegant.
Per més que visquem una vida plena de sentit, tard o d'hora naufragarem i glu glu glu. Però ves que no sigui veritat que a l'últim moment, just abans del naufragi absolut, ens tocarà fer balanç. En aquell temut instant a mi m'agradaria pensar que la travessia ha valgut la pena. No tant per morir en pau (un cop morta ja no tindré aquesta mena de preocupacions) com per acabar de viure amb plenitud. Amb la sensació que no he malbaratat l'únic que tenia.
Hi ha l'opció de jugar a distreure'ns fins al dia del judici final. Divertim-nos fins a morir, que deia Neil Postman. Però viure sense pensar em fa certa mandra i molta por. Tampoc sabria com posar-m'hi: tinc el mal costum de donar massa voltes a tot, quan sovint més valdria girar full. Potser no orientaré bé la nau, però què t'hi jugues que acabaré marejada com una sopa.
