La universitat, d'actualitat

En la meva llarga carrera com a professor d'universitat, he observat el fenomen informatiu de l'escassa atenció que els mitjans de comunicació dedicaven abans a la universitat. En efecte, vaig comprovar, i en certa manera patir, aquest fet quan vaig ser vicerector d'extensió universitària de la Universitat Autònoma de Barcelona, durant el període 1978-1986. Una de les meves tasques era dirigir les relacions amb aquests.

En la seva agenda, la universitat no tenia una excessiva atenció. Se'n parlava poc, lamentablement. No era una qüestió considerada rellevant. A poc a poc aquest fet ha anat evolucionant en un sentit positiu, en bona part gràcies als esforços fets per les autoritats acadèmiques de les universitats, i de determinats centres o professors. Fins al punt que avui, especialment a la premsa escrita, la universitat ha esdevingut una qüestió d'interès públic i social. No hi ha dia que no es publiqui una notícia o informació sobre ella. Un determinat centre o professor, especialment en el terreny de les ciències experimentals i en el de la medicina, arran de determinats progressos acomplerts en la recerca, o de certes activitats o iniciatives, els mitjans jutgen que deuen ser considerats com a notícia.

Personalment crec que aquest nou corrent informatiu té molts aspectes positius, però cal remarcar que se centren principalment en les ciències experimentals i tecnològiques, en bona part per la seva relació immediata o no amb el progrés econòmic i social. En el terreny de la medicina assoleix una marcada importància pel fet que els avenços en aquest camp tenen una repercussió sovint immediata o mediata en la vida de les persones, en la seva qualitat de vida i en el seu allargament, fet insospitat fa poques dècades.

Com que pertanyo al camp de la comunicació, que ha adquirit una gran importància per la seva influència social i per la seva interdisciplinarietat, és a dir, és una de les ciències socials, haig de lamentar que, a l'ensems, el ressò que la informació dedica a la història, a la geografia, a la psicologia, a l'antropologia, que és el meu camp, és molt menor. Sembla sovint que només existeixin les ciències experimentals, la qual cosa es comprova en la moda que ha adquirit el rànquing de les universitats, criteri aleatori i discutible, on crec que el que s'avalua és fonamentalment el progrés assolit en la recerca i en la docència de les esmentades ciències.

Vull remarcar, en tot cas, que l'educació, l'ensenyament i la cultura estan íntimament relacionades, per exemple amb el cultiu de la llengua, de la literatura, de les arts plàstiques, com una de les seves manifestacions més pregones, fet que origina determinades professions socialment remarcables.

Aquest és un àmbit molt ampli i molt complex, i encara més en una societat com la catalana, cada vegada més intercultural. Jo voldria dir que la universitat forma professionals en les diferents especialitats, que és un objectiu clau, però no l'únic. Tot i considerar que la relació entre qualificació universitària i treball és molt profunda, vull recordar que, al meu entendre, idea que no tothom comparteix, la primera funció de la universitat és crear les bases per tal que els estudiants, amb el concurs dels seus professors, exerceixin aquesta funció tan important, que és pensar, fonament de la ciutadania. Temo que molts currículums no estan concebuts d'aquesta manera.

Aquest és un debat molt complex i ple d'arestes, d'interessos i de personalismes, que en el breu espai d'un article no puc desenvolupar més, però m'agradaria que El Punt, en la seva funció de servei públic i d'instrument de socialització educativa i cultural, hi dediqués una especial atenció, car és una necessitat imperativa. Tant de bo sigui així.