Salut i pessetes

De jovenet, aprofitava els estius per anar a aprendre anglès a la Gran Bretanya i recordo un any que vaig anar a Oxford i, gràcies a la meva amiga Roser Jovani, secretària del Dr. Trueta a l'hospital Wingfield, em vaig poder allotjar al barri de Headington, a casa del matrimoni Cole, uns senyors que em convidaven constantment a prendre una nice cup of tea. Un dia, vaig decidir d'anar a Londres per visitar el Parlament, bressol de la democràcia, perquè, en aquella data, el meu admirat Aneurin Bevan, líder dels sindicats minaires del País de Gal·les, que l'any 1945, en acabar la guerra mundial, va ser designat ministre de Sanitat, havia de pronunciar el discurs commemoratiu del desè aniversari de la creació del NHS, és a dir, del Sistema Nacional de la Salut. Em vaig situar a la carretera amb el polze aixecat i aviat es va aturar un cotxe molt senzill. En obrir-se la porta, em vaig quedar bocabadat, perquè el conductor era Peter Lee, llavors presentador del diguem-ne No-Do que es projectava als cinemes britànics. En conèixer els meus propòsits, es va oferir per deixar-me al davant de la Cambra dels Comuns. Al final del trajecte, amb un somriure irònic, em digué que li agradava molt la meva devoció per la democràcia, però que, amb el temps, segurament ja m'aniria desenganyant a mesura que anés comprovant que les llibertat formals no garanteixen la justícia social ni la plasmació dels ideals a la vida real. Tanmateix, a la sortida me'n vaig anar emocionat d'haver sentit el que havia representat la sanitat pública al Regne Unit.

Més endavant, el 1961, a la meva universitat dels EUA (Cornell) al upstate New York, em va caure a les mans un estudi publicat per la prestigiosa revista mèdica britànica The Lancer (El Bisturí) que plantejava el gravíssim problema derivat d'un creixement dels costos, en general, en progressió aritmètica, mentre que el cost de la sanitat ho feia en progressió geomètrica. Un estudi profètic que, ja fa 50 anys, anunciava la situació en què ens trobem ara. En efecte, quan els ciutadans honrats i els contribuents honestos (que no són precisament els titulars de les grans fortunes exemptes de tributs) es comencen a preguntar quina és la raó que justifica l'existència de l'Estat (que ho privatitza tot en benefici dels qui hi fan negoci), resulta que, en primer lloc, tothom hauria dit que la primera obligació dels poder públics era –figura que era– allò que Bevan va dir: el sistema públic de salut. Als EUA, per exemple, la despesa pública en sanitat ha crescut en els darrers 40 anys un 4,9% mentre que la renda per càpita ha estat només d'un 2,1%. Progressió geomètrica, oi? Davant d'una realitat com aquesta hi ha una possible actitud de resignació i de no fer res, malgrat que al ritme present el 16% del PIB que els EUA destinen a la salut passarà a ser el 100% al 2065. És la teoria del límit dels gratacels. Si es fan cada vegada més alts, arriba un moment en què no tenen més espai que el necessari per als ascensors. En definitiva, un esforç inútil i autodestructiu.

Hi ha, però, experts que s'ho miren des d'una altra perspectiva. Per exemple el Dr. John Oldham, encarregat de la productivitat del servei britànic de la Salut. Ell també veu que s'acosta el tsunami sanitari, però analitza quins són els costos més preocupants. Que són els relacionats amb problemes de llarga durada, com ara diabetis, cardiopaties, obesitat i pulmó, i que estan relacionats amb una forma de vida o una dieta determinades. The Economist va calcular que 15 milions de ciutadans britànics pateixen d'aquests mals i que això representa el 70% del total d'hospitalitzacions. A més a més, les malalties dels vells afecten cada vegada més els joves de la generació Facebook. Fins al punt que els nostres fills i els nostres néts probablement viuran pitjor que nosaltres en termes econòmics, però també seran els primers a viure menys anys que els seus progenitors. Segueixen existint malalties dels pobres que fumen més, beuen més, consumeixen més sal i mengen més greixos, però s'equivocaria l'economista pur que veiés en això l'avantatge de l'estalvi de pensions dels qui moren més joves, perquè el seu estil de vida ja hauria afectat la seva productivitat durant l'etapa laboral. Sembla, per tant, que es podrien gravar amb impostos les possibles causes, per exemple, els cheesburgers, perquè l'alternativa és remodelar els ambulatoris per donar cabuda als obesos. De tota maneres, una gran aportació del Dr. Oldham és que siguin els pacients els qui es controlin ells mateixos. Són les úniques persones que estan sempre presents per monitoritzar el seu pes, el colesterol o la tensió arterial i que poden enviar les dades a una computadora que els digui què fer. Això evitaria la cosa més cara del sistema, que és la visita imprevista i no planificada a l'hospital. Junt amb un esquema de premis als qui fan bondat, podria estalviar molts diners en el principal capítol d'una despesa pública que ha de mantenir els mínims acceptables de protecció social.