Joan Soler i Amigó

Els rastres que deixen els éssers humans del seu pas per la terra acostumen a ser més perdurables en els casos dels creadors artístics d'obres de referència. Les seves creacions no tan sols generalment els sobreviuen, sinó que en vida d'ells aconsegueixen una popularitat que sovint molts d'ells observen sense haver arribat mai a ser populars. Ho poden corroborar molts autors poc coneguts de cançons que s'han anat transmetent d'una generació a l'altra.

Tot i que des dels anys seixanta no ha parat de fer bona feina en l'àmbit de la cultura arrelada a la tradició, Joan Soler i Amigó (Badalona, 1941) no és molt popular. Sí que són prou populars, en canvi, moltes cançons que ha escrit o que ha adaptat al català d'altres llengües. Qui no ha cantat alguna vegada «Trobarem a faltar el teu somriure. Diu que ens deixes, te'n vas lluny d'aquí, però el record de la vall on vas viure no l'esborra la pols del camí»? Quin excursionista no recorda haver entonant allò de «Vella xiruca, quantes hores passades! Quanta alegria fas reviure al meu cor! Quantes cançons al teu bon pas foren cantades! No en resta cap record...»?

Pont del Petroli acaba d'editar 50 anys, 100 cançons, una extensa antologia dels textos que Soler Amigó ha escrit o adaptat al servei de la cançó popular dels Països Catalans. Probablement només ell, Josep Maria Andreu i Jaume Picas han aportat un repertori tan divers en temes i estils per ajudar aquest país a espantar els seus mals a través de la cançó. El Grup de Folk, Els Baldufes, Els Sapastres, Falsterbo 3 i Ara Va de Bo són els conjunts més remarcables que han interpretat cançons de Soler Amigó, que des dels seus llunyans vint anys fins als seus setanta anys d'ara ha format un tàndem fèrtil amb Jaume Arnella, amb qui ha parit des de Les rondes del vi fins als discos i els cançoners que van introduir al país els cants espirituals negres i moltes altres peces al voltant de l'Equip Telstar 33, Als 4 Vents i La Llar del Llibre.

50 anys, 100 cançons és un calaix de sastre on hi ha material de tota mena: cants litúrgics, recreacions de peces de Jacques Brel, composicions per a espectacles de dansa, temes per a corals... Com si fos el Timbaler del Bruc, Soler i Amigó encara obre camí, ara potser incitant el poble a alliberar-se del seu jou de Madrid: «Busquem una vida nova. Anem a un país millor. Tothom que vulgui seguir-nos que prengui timbal i cançó.»