La Xina: el poder tou

La sobirania, la seguretat i el desenvolupament són els principis que han determinat la política de la Xina en els últims quaranta anys després de la desaparició del president Mao. És aquesta la lliçó apresa de les grans crisis xineses sempre generades per la simultaneïtat d'un conflicte intern i un d'extern. El final de la dinastia Ming, el 1644, es va produir per la coincidència de la rebel·lió dels pagesos que van envair Pequín i la derrota dels exèrcits de l'imperi en la defensa contra les invasions del nord. El final de la dinastia Qing, el 1912, va ser causada per la coincidència de les revoltes internes i la invasió del Japó.

Ha estat la superació de la guerra civil i dels plantejaments de la política del president Mao, que veia inevitable la guerra amb la URSS i els EUA en una visió marxista del món que identificava apriorísticament els grans enemics i grans aliats, la que ha transformat la política exterior de la Xina, suportada ara per la diplomàcia, la cooperació i la força comercial, més que per la confrontació militar, per protegir els dos objectius bàsics en la política xinesa: el desenvolupament econòmic i l'estabilitat interna, pels quals el president Deng Xiaoping va trobar la solució per fer compatible el comunisme i el desenvolupament econòmic: “Un país i dos sistemes”. El capitalisme es desenvolupa vigorosament però controlat per l'Estat i el Partit Comunista: avui el 70% del PIB xinès és en mans de les diferents administracions públiques.

Les quatre estratègies que presideixen la política xinesa, simples i coherents, són més fruit d'una evolució en els últims anys que d'una revolució que no ha existit en aquest període.

La primera és la visió de la seguretat de manera àmplia en què coincideixen, són els mateixos, els potencials enemics de la futura primera potencia amb els seus socis comercials i financers, és a dir, els EUA i el Japó, la qual cosa elimina la possibilitat d'una confrontació militar, fins i tot d'una guerra freda amb aquests països.

La segona és la progressiva acceptació de la multilateralitat, que va des de l'adopció de polítiques antiterroristes i de no-proliferació d'armament nuclear, fins a la seguretat de subministrament energètic, cabdal per a la Xina. Els conflictes, fronterers tradicionals amb l'Índia han passat a segon terme a causa dels interessos compartits d'ambdós estats d'aguantar la pressió d'occident per diluir la política de contenció d'emissions i preservació del medi ambient retardant la seva aplicació, que podria afectar el creixement de les seves economies.

La tercera és l'abandonament progressiu del creixement de l'economia com a primera i absoluta prioritat basada en l'exportació i la contenció del consum intern substituint-la per l'objectiu d'aconseguir la millora progressiva de la seva eficiència a través de la globalització de les empreses, la millora de la qualitat dels seus productes i la regulació del sector productiu i del comerç. El potent creixement de les inversions a l'exterior de 59.000 milions de dòlars el 2010 amb un creixement anual del 40% des del 2006 és una demostració d'aquesta política de globalització, aposta centrada sobretot a Àfrica i Llatinoamèrica amb l'objectiu d'assegurar-se el subministrament de matèries primeres a canvi d'inversions en infraestructures i serveis. La Xina vol entrar i comerciar no en els països desenvolupats sinó en els emergents, i consegüentment la seva projecció exterior s'orienta al sud i no al nord.

La quarta estratègia és la priorització del que es denomina poder cultural tou del país, posant l'èmfasi en la millora de la transparència, tant en la vida política com en l'economia i compartint certs valors i principis amb les democràcies occidentals.

Aquestes estratègies resulten irreversibles perquè combinen la política interior i l'exterior i permeten mantenir el creixement econòmic amb unes relacions internacionals que projecten un nou imperialisme més efectiu, menys confrontat, basat més en principis econòmics que en control polític i ocupació militar, com va ser la colonització europea al segle XIX.

Ja no és la Xina un país on els negocis es fan des d'occident al país i canviant mercat per tecnologia. Ara qui té els diners i la força econòmica és la Xina i la cooperació només es pot aconseguir si s'aposta per ajudar a la internacionalització de la seva economia.

És cert que la Xina és un continent, més que un país, on els marcs legals són difusos i l'estructura jurídica és més de tendència i guia que d'obligacions i drets, i és per això que la confiança i la comunicació són essencials si es volen fer negocis o establir relacions d'intercanvi en qualsevol àmbit.

Per a occident la manca de referències culturals compartides i la llengua suposen barreres que s'han de saber “navegar” per col·laborar i negociar amb un país que està ara possiblement fent el creixement que fa un segle van fer els EUA, perquè avui Pudong és a Xangai el que era llavors Manhattan a Nova York, i aquesta situació remarca i subratlla la inevitabilitat i necessitat de col·laborar amb el país que serà el gegant del segle XXI.

Els principis i les idees occidentals no poden encaixar directament amb una cultura diferent però que comparteix amb occident certes idees i valors encara que des d'una òptica menys “digital” i sí més “analògica”, on els matisos i les gradacions de les qüestions tenen més importància i on dir “no” és considerat descortès.