LA TRIBUNA
El rock és vulgar?
A ningú li agrada que li diguin “vulgar”. Doncs bé, considero que convertir una plaça de toros en un centre comercial i, a sobre, posar-hi un museu és d'una vulgaritat esfereïdora. Vaja, encara sort que anàvem amb certa cura. Ah! i per postres que el museu sigui de rock; per vomitar en Morse. Què pretén senyor articulista, què li riguem les gràcies? No, no, ara m'explico. Per ajudar-me en l'exposició, citaré Theodor Adorno i Horaci, no el de CSI: Miami, sinó el poeta i filòsof romà. Aleshores el tema de discussió serà els lligams musicals entre la consciència i la dominació. És a dir, temes d'identitat musical.
Adorno va situar la música al centre de les seves crítiques a la modernitat i es preguntà, de forma continuada, pel protagonisme de la música “popular” en la societat. El seu argument central i de manera sintetitzada deia que la música, per la manera que estava “arrengada”, o sigui la composició, afectava la consciència i era una manera de gestionar i controlar la societat que la consumia. És clar que més d'un lector dirà que Adorno ja no es llegeix com abans i té raó; però guardaré les meves reserves i constataré l'evidència al final.
La cançó Je t'aime moi non plus, de Serge Gainsbourg i Jane Birkin, en el seu temps va ser considerada escandalosa i vulgar. Ara se la veu com una clara ruptura amb la convenció. Acceptem “com animal de companyia” que vulgar pot significar negatiu i insultant, quan fa referència a certes conductes socials no acceptades per la majoria i aquí tenim el primer desllorigador: “majoria”, o sigui que vulgar és positiu, quan porta una càrrega d'alliberament de codis caducs amb accions provocadores.
Definició de ‘vulgaritat'
Horaci, el poeta romà, obrí el tercer llibre de les Odes amb una frase que ha ressonat a través dels darrers vint segles: “Odi profanum volgus et arceo”, és a dir: “Odio la vulgaritat de la plebs i banquetejo la distància”; de seguida hi afegeix l'ordre “Mantingueu a la llengua en silenci”, en clara advertència a la joventut. Aquesta és la clàssica definició de vulgaritat. Tot allò que és comú, és per definició profà i vulgar. No hi ha bellesa possible que no resulti del refinament i polidesa. En canvi aquest silenci que imposa Horaci a la joventut fa unes dècades es convertí en un crit de llibertat que encara ressona: es deia rock-and-roll. L'autor Matthew Arnold, a qui ja he esmentat en altres ocasions, dedicà una bona part de la seva peça Culture and anarchy a desenvolupar l'actitud d'Horaci com a principi de l'organització tribal. Defensà que totes les classes socials són defectuoses de principi. La plebs és poc polida, les classes mitjanes són filistees i l'aristocràcia barbàrica. Només aquells que practiquen la “tendresa i la llum” poden trobar millora en l'ésser social i poden sobrepassar la vulgaritat de la seva condició humana. Tot xoca frontalment amb el fet que la vulgaritat és la llengua per antonomàsia del poble, és la llengua ordinària. La Vulgata va ser la Bíblia dels que no parlaven ni grec ni hebreu, ja que estava escrita en llatí vulgar. Avui dia, parlar llatí és signe de refinament, però.
Aleshores quin és el missatge de tot el que diu, senyor articulista: el rock és vulgar, sens dubte. El rock ha estat el llenguatge de la plebs, ha expressat els seus sentiments i la plebs ha estat manipulada per la seva exposició; encara a un concert del Satanic Stones hi van tres generacions. El refinament l'han posat els Beatles, Bob Dylan, una nit perduda de Jimi Hendrix o la vida sencera de Hooker. El rock és l'expressió afroamericana d'una cultura que s'ofegava i amb una llengua: l'anglès. El rock en català, letó o llemosí és un acudit de El Jueves per al cap de setmana. Un museu, encara que sigui obra d'un treballador dedicat al col·leccionisme, un altre acudit que té a veure amb una altra cultura i que com una plaça de braus al cor de Catalunya esdevé un èxit comercial i vulgar per la quantitat de gent que va a fer gasto –aquest és l'objectiu: controlar i gastar; no pas refinament i polidesa.
