L'estació i la resignació
En èpoques de rebaixes socials i de retallades contundents de l'estat del benestar sempre emergeix el fantasma antisocial de la resignació. Sempre, en temps de regressió dels drets més elementals, aflora, com un esperit malèvol, la síndrome de la renúncia. Tot aquest procés d'acceptació de la degradació de la dignitat social del ciutadà també es produeix en àmbits més reduïts, de més proximitat i en camps en què la injustícia social no es visualitza amb tanta evidència, però que té unes conseqüències demolidores per a territoris i persones. M'estic referint a la mobilitat social ferroviària (al tren convencional) i a la necessitat vital que es mantingui per sempre (soterrada) l'actual estació del tren convencional del centre de Figueres. De fet, la lluita a favor del tren convencional al tram entre Girona-Figueres-Portbou-Cervera comporta necessàriament el manteniment de l'esmentada estació (cèntrica i racional) de Figueres. Qualsevol altra alternativa que pugui preveure la supressió d'aquesta estació social significarà l'esquarterament de la línia del tren i implicarà un gran daltabaix humà per a la comarca de l'Alt Empordà. Ara i aquí, més que mai, la lluita a favor del manteniment de l'estació central de Figueres significa una lluita ferma en contra de la resignació reaccionària, la qual ens vol fer creure que hem de tornar, socialment parlant, a la regressió social del segle XIX.
