En campanya permanent

Em trobo comentant un twit que ha fet Javier Solana. Diu que li sembla bé que Obama es torni a presentar però que censura que es gasti milions de dòlars en la seva campanya, just ara en temps de crisi.

Precisament, el twitter ja és, però d'ara endavant encara ho serà més, un dels elements que faran servir els polítics que en tenen –n'hi ha algun que no en tingui?– per estar en campanya permanent, en contacte permanent amb els electors. Buscant la proximitat i si poden la complicitat amb el votant.

I el que comento al twitter és que si els polítics estan constantment en campanya, si estan destinant els seus esforços a continuar captivant amb més o menys enginy i encert els soferts votants, quan governen?

Aquest concepte, el de campanya permanent, no és nou, al contrari. I com gairebé tot, en política també, es va inventar als Estats Units. Un conseller del llavors acabat d'elegir president demòcrata Jimmy Carter li va fer arribar un dossier on li plantejava que una vegada aconseguida la victòria electoral, la campanya no s'acabava allà, continuava. Pat Cadell, que era el nom de l'assessor de Carter, li volia fer veure la conveniència i, fins i tot, la necessitat de continuar festejant els electors durant la presidència. Carter no ho va fer i ho va pagar car perquè el 1980 no el van reelegir.

Des de llavors, en l'àmbit de la comunicació política es va començar a fer servir el terme campanya permanent per referir-se a la utilització del càrrec per construir i mantenir una base de suport popular àmplia i suficient que l'acompanyi durant el seu mandat i, de retruc, li serveixi per tornar a guanyar en la següent convocatòria electoral. Ho han tingut claríssim demòcrates i republicans i així ho van aplicar tant Reagan com Clinton, Bush pare i fill i ara Obama, amb resultats desiguals, sovint lligats a la realitat que els ha tocat viure. Aquí, tant de dretes com d'esquerres, també es van apuntar al carro González, Aznar, Pujol o Maragall, amb situacions calcades.

Des de llavors, la necessitat d'estar constantment seduint els votants, bé sigui des de l'oposició o des del govern, ja s'ha assumit com a inevitable per part de totes les forces polítiques i, segurament, és un dels fets que paradoxalment més afavoreixen crear aquell altre concepte que hem sentit reiteradament, el de la desafecció cap a la classe política.

L'obligació d'haver d'estar sempre al cas de tot i a tota hora és un exercici més de paranoia que no pas de proximitat. El fet d'haver d'opinar, de parlar, de dir alguna cosa enginyosa, encertada, profunda o banal en un acte, una entrevista, al Facebook o ara en un twit, és una dinàmica que pot acabar agafant tints perversos i girar-se en contra del qui la fa servir.

Però, com sempre, la realitat acaba posant aquestes iniciatives al seu lloc natural, perquè si la realitat no va de bracet amb el que es comunica, la campanya permanent és una incoherència permanent que s'esgota en ella mateixa.

La bona comunicació s'aguanta o s'hauria de sostenir amb la bona gestió. Si els polítics en exercici ho tinguessin present no els caldria invertir tants esforços a ser ocurrents, enginyosos i brillants. També tindrien dret com qualsevol altre mortal a callar, a no dir i a valorar si en determinats moments no val més la pena estar-se en silenci i limitar-se a observar per després actuar.

Després potser tindria sentit aquell eslògan, gastat, però que no per això no l'hem de reivindicar, de: Fets i no paraules, que s'hauria d'imposar qualsevol polític, ostenti el càrrec que ostenti.