Aterrada a la sitja del blat
De molt petit –anys 50– recordo perfectament que, en relació amb el batre, als pobles es parlava de portar el blat al Servei Nacional, així, amb el nom en català, una sitja espectacular –llavors la zona del Rally era despoblada– que hi havia a l'entrada de Figueres i que ara hom ha decidit de tirar a terra. Era una venda obligada, ordenada pel règim des d'abans que acabés la Guerra, però ara no vull pas especular sobre les virtuts i els defectes de l'artefacte creat pel franquisme per a la distribució del cereal; el que vull és qüestionar –sí, ja ho sé: Déu nos en guard d'un ja està fet– la necessitat d'assolar l'edifici. Res a dir, al contrari, de l'ambulatori que s'hi ha de fer; ara: dubto que no hi hagués cap solució arquitectural que integrés la torre a les no nates dependències sanitàries. D'una banda la sitja donava caràcter al barri, la silueta havia marcat visualment tres generacions de figuerencs i formava part essencial del mobiliari urbà. I, de l'altra, s'hagués pogut aprofitar per, amb el preceptiu ascensor, fer-hi un mirador sobre la ciutat i la Plana: avui dia l'arquitectura treu partit d'edificis aparentment impossibles i els fa aptes per a governs, institucions...; segurament el cos de la sitja, de la base al mirador, hagués pogut contenir l'administració, el bar i alguns serveis mèdics del futur centre sanitari. Però a Figueres que, St. Pere a banda, no té història urbana llevat d'alguna peça que arriba com a molt al segle i mig, ens fascina derruir.
