A Islàndia no paguen

Els islandesos ho tenen clar. Convoquen un referèndum –Saben? Encara que siguin només tres-cents mil, a Islàndia poden convocar referèndums–, el govern pregunta a tots els ciutadans i ciutadanes majors d'edat si els sembla que ha de tornar els diners que els governs d'Holanda i de la Gran Bretanya va deixar-li quan el banc Landsbankinn va fer fallida: la majoria diu que no. Molt natural. Hi ha coses que no es pregunten. Però es veu que Islàndia és una democràcia i es veu també que a les democràcies es fan referèndums perquè hi ha el costum de preguntar moltes coses. No fa pas tant, el govern va preguntar també a islandesos i islandeses si pensaven que havia de pagar a la gent d'Holanda i de la Gran Bretanya que havien obert dipòsits monetaris als bancs d'Islàndia perquè es refiaven del sistema bancari que hi havia. Islandesos i islandeses van dir també que no. Aquella gent d'Holanda i de la Gran Bretanya especulava, la gent d'Islàndia no. Són hereus dels víkings, també ho sabem, però allò de ser cornuts i pagar el beure sembla que ja no hi funciona. “Voleu que paguem amb diner públic els errors que van fer els nostres banquers?”, els ha preguntat el govern dos cops. “No, no ho volem”, ha contestat la majoria. Ja saben també que aquí –i també allà, en aquell lloc que, ja que parlem de diners, queda la mar de bé dir-ne ara la resta d'Espanya, tal com fa temps que ja fan alguns– no ens han preguntat mai si pensàvem que havíem de pagar amb els nostres diners els desgavells de constructors, bancs i caixes. És estrany. ¿No ho han fet perquè no sabien si ho havien de preguntar també als que reben i no paguen? ¿No ho han fet perquè els fa por convocar referèndums?