El factor humà

Per què diem ideologia quan volem dir factor humà? No seré jo qui minimitzi fins a zero la importància de la ideologia a l'hora de determinar el grau d'admiració, complicitat o afinitat amb algú. Però tampoc no seré jo qui la sacralitzi. Un amic que ha estat treballant quatre anys com a mà dreta d'un polític de primeríssima fila em fa veure la falla que de vegades existeix entre la imatge pública i la dimensió privada. El meu amic troba insòlit que aquest polític, “un home sense gaire sensibilitat moral” en l'esfera privada, pugui continuar projectant la imatge social que projecta: de persona moralment impecable. “Fa anys que m'és insuportable escoltar la seva veu per ràdio o televisió; no puc, sé que menteix, li conec el to de falsedat”, confessa el meu amic.

Sovint, als ciutadans que tan sols tenim una coneixença del perfil públic dels governants, un polític se'ns fa més agradable o desagradable, més creïble o menys no només per raons ideològiques com sí per allò que genèricament en diem factor humà, aiguabarreig d'intuïcions i objectivitats paleses. Més enllà de la dimensió ideològica, aquesta setmana Duran Lleida ha patit una fuga moral capaç de revelar uns interiors obacs. Fer públic el vot d'una altra persona (Joana Ortega) i emfasitzar que “ho he fet perquè m'ha donat la gana, així de clar”, posa el líder d'Unió sota sospita. Per què? Perquè les raons del cor són més poderoses que les del càlcul. La gent pot disculpar Duran Lleida pel seu inveterat afany d'erigir-se en espanyol oficialment modèlic o per considerar que el seu ego és més important que no pas la imatge institucional del govern. Però difícilment podrà disculpar aquesta esquerda en el factor humà.