Indignació

Hi ha gent que pateix indignació crònica i n'hi ha que són conformistes per principi. A alguns, indignar-se els costa poc, a d'altres la indignació els fa una mandra insuperable. Entre aquestes dues patologies de la condició humana anem fent la viu-viu. Ara bufen vents favorables a la irritació col·lectiva. A Portugal diuen que ha tornat amb força la cançó de protesta. A Anglaterra, les retallades dels conservadors han provocat manifestacions només comparables amb les de la guerra de l'Iraq. A la plaça de Sant Jaume han fet el ple fa quatre dies per mostrar el rebuig a les retallades nostrades. Alguns observadors no acaben de veure clar si són protestes per salvaguardar els interessos dels treballadors del sector públic o si són per salvar el país. A vegades costa entendre la gramàtica de la indignació i no és fàcil llegir la lletra petita que amaguen els clams de protesta. Aquest ambient, tibat per les dures realitats de la crisi, ha trobat en el pamflet/testament d'un vell militant d'esquerres un eslògan irresistible: “Indigneu-vos!” L'al·legat del nonagenari Hessel, resistent de les lluites antifeixistes, ha trobat ressò perquè proposa una resposta simple a les realitats complexes i, de passada, regala bàlsam emocional als que estan en contra per sistema. El llibret (o l'èxit del llibret) ha aconseguit indignar una ment ponderada i racional com la de Vicenç Villatoro, que ha detectat la fal·làcia essencial d'una proposta tan ben benintencionada: fer alarmisme sense fer autocrítica és trampa. Té raó en Villatoro, però la racionalitat és pesada i enutjosa, sobretot pels que estan en estat de santa indignació. Per això, de fa temps, potser de sempre, els polítics no en fan prou amb proposar receptes racionals. La política és un art que ha d'apel·lar al cap i al cor, a la raó i a l'emoció. I és per això que la política, essent tan necessària és tan inexacta. Un líder important és el que sap que dos i dos sempre fan quatre i que dos i dos mai no fan quatre.