Opinió

PLAÇA MAJOR

Barcelona era una festa

Els exercicis de nyic-nyic tan habituals en aquest país van quedar esbandits a través de la feina ingent de la consulta

El 10-A ha esfondrat tants de tòpics, ha carregat tant d'orgull una ciutat necessitada de moments estel·lars i palpitants, que val la pena posar-los en una llista i tenir-los tots ben penjats a la paret per retornar l'ànim quan calgui. Els tòpics, i els exercicis de nyic-nyic tan habituals en aquest país, van caure per si sols el 10-A. Per si sols potser no és prou exacte dir-ho: ho van fer possible els barcelonins, votant, tant “sí” com “no” però votant, bellugant-se per la consulta, per allò que creuen, exhibint múscul participatiu, festiu. Un pas endavant en la pràctica democràtica, un moviment social, cívic –adjectius massa sovint furtats per les institucions–, que no es pot ventar així com així.

Tot plegat en una ciutat que més d'una vegada han volgut fer dormitar en el somni dels justos, sota la pàtina d'un cosmopolitisme buit, d'una falsa modernitat d'aparador que cau en l'equívoc de creure que tota identitat és sempre i automàticament un acte de provincianisme. Quan, en realitat, només es tracta de conjugar bé el binomi. Barcelona n'ha donat mostres cícliques, d'aquesta conjugació equilibrada, l'únic que un cert imaginari establert semblava haver-los oblidat o volgut arraconar.

Haurien hagut de veure el diu- menge lluminós del 10-A, les iaies de 79 anys de Sants votant amb alegria a l'urna de Cotxeres, joves regalant tot el seu matí en una taula de votació. Han vingut i vindran moltes escenes i comentaris esbiaixats després del 10-A, que miren de tacar, de tornar freak, de rebaixar, de menystenir el que va ser aquesta jornada i l'onada de consultes. Però tant és. Batalla de xifres a banda, tant qui va votar com qui va fer de voluntari, com els que encara no hem pogut votar enlloc i ens vam haver de conformar amb assistir a la festa, vam viure la caiguda d'una tirallonga de llufes: sobre les classificacions i etiquetes tortes al voltant de la catalanitat i el sobiranisme (algú ha tingut el fetge de dir que tot plegat és com el marxisme als setanta), de la implicació dels joves, del paper de la gent gran a qui s'acusa d'immobilista, del motor dels barris de Barcelona, de la mateixa capital... Totes les etiquetes a terra, ben esbandides. I ara, a caminar.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.