Quan es veu el llautó
L'endemà mateix de culminar les consultes ciutadanes sobre la independència de Catalunya, el president Mas, després d'haver-les animat i d'haver votat en favor de la secessió, ha canviat la seva posició en la votació equivalent que ha tingut lloc al Parlament de Catalunya. Tot un símbol d'una vella i coneguda manera de fer. Com amb el “concert econòmic a la basca”, a la recent campanya electoral, que va mudar, l'endemà mateix, en un genèric “pacte fiscal”, a obtenir “del govern espanyol que surti de les properes eleccions generals”, que serà del PP catalanòfob si les enquestes no erren, amb les descriptibles expectatives que això comporta. Sap greu pels qui se n'adonen per primer cop, pels innombrables voluntaris que han sustentat amb el seu esforç generós la campanya pel “dret a decidir”, per la bona gent que, indignada amb la famosa sentència, va decidir que tocava votar els del “concert econòmic”. Generar grans expectatives, amb mòbils merament instrumentals, per acabar eludint-les i produint frustració és la pitjor cosa que es pot fer a una nació.
Vet aquí la fórmula: una pastanaga per a l'independentisme més ingenu mentre es produeix la represa de la política anterior al tripartit, és a dir, la negociació circumstancial i sense projecte amb la dreta espanyola. Tan lluny com sigui possible de l'exigència plurinacional en què els presidents Maragall i Montilla havien deixat situades les coses, després de la invalidació extraparlamentària, per l'espanyolisme més fàctic i pornogràfic, del pacte constituent de 1978 (“nacionalitats i regions”), del recent pacte estatutari de 2003 i del model lingüístic avalat durant tots aquests anys per la jurisprudència. El missatge convergent cap a Espanya sembla clar i només cal sondejar els seus efectes enllà de l'Ebre per confirmar-lo: s'han acabat les exigències poc entenimentades del tripartit i, encara que hem de donar peixet als radicals, no es preocupin, que amb nosaltres sempre arribaran a algun acord. El PP està encantat de la situació, li fa recordar moments feliços. Com també ho està, per raons particulars, algun inevitable socialista joseantoniano.
Cal convenir que aquest cop el llautó no ha trigat a fer-se veure per sota de falses lluentors. De la mateixa manera que està succeint amb la política de retalls indiscriminats del govern, en nom de l'inexcusable ajustament del dèficit públic. El caràcter unilateral i lineal de les tisorades ha fet encendre els ànims. A qui se li acut llançar-se a una escapçada general sense haver assolit el més mínim consens polític ni cap mena de concertació social? I més greu encara: Com pot receptar-se un règim per amagrir que, en lloc de prescindir de greixos i farines, suprimeixi un plat en tots els àpats? Això només pot produir el deteriorament irreversible de l'organisme afectat, que en aquest cas no és cap altre que l'estat social. Com es pot separar aquest fet de la coneguda opció del conseller de Sanitat per la sanitat privada? O de la simultània disminució de la pressió fiscal sobre les rendes més altes (anul·lació de l'impost de successions)?
No pot negar-se la gravetat de la crisi econòmica ni la necessitat d'un règim d'austeritat que permeti assolir els objectius de dèficit públic. Però per què no s'incideix –continuant amb la sanitat–, en la desmesurada despesa farmacèutica? O en la despesa hotelera dels hospitals tot preservant la despesa sanitària? O en el gaudi de la sanitat pública per les rendes més altes, que hi acudeixen gratuïtament quan la còmoda sanitat privada que gasten ja s'ha vist que no dóna més de si? És evident que el govern, a aquestes altures, hauria d'estar manejant un projecte de pressupost, amb un règim clar de prioritats, obert al pacte polític i social. En la seva absència, les tisorades sense nord només es poden entendre com a un atemptat oportunista contra l'estat social. També en això, al govern se li ha vist massa el llautó.
