Una influència mefistofèlica

Començo a tenir-li por, com els russos de la influència que Rasputín exercia sobre el tsar. Ell és mefistofèlic. Comporta delicte presentar aquest bunyol de tàctica i sortir aclamat per tan trist empat, assolit després de catenaccio, ball de bastons, herba de jungla, intimidació, guerra verbal prèvia i manipulació monumental posterior, consistent a apel·lar, un altre cop, a la inferioritat per aconseguir triomfant que ningú et pregunti per les evidents carències, llacunes, negligències i il·legitimitats comeses. Aquesta suma de conceptes negatius, que a qualsevol altre mortal li comportarien pèrdua de feina, de prestigi, desterrament i l'etcètera merescut de càrregues ètiques, topen aquí amb una invisible muralla de caire impenetrable. A força d'enganyar, de flagrants estafades, se'n surt com Houdini de les cadenes en una contínua fugida endavant d'inversemblant mèrit. No només ha convertit el Madrid en caricatura enxiquida, sinó que treu el Barça de polleguera i li arrenca l'ambició d'anar pel segon gol quan el tenia grogui. Cal ser d'allò més maligne: despulles el talent propi, la immensa inversió feta pels teus, hipnotitzes la millor troupe del món en veure-la al davant i deixes cent nacions del planeta sense l'espectacle de què volien gaudir. Només per destacar jo i el meu ego. I després, jo.

Aquesta reedició de flautista d'Hamelin té la seva parròquia dansant una dissonant melodia d'horribles compassos, impròpia d'aquests excelsos solistes. Riuen les gràcies encantats. Allà ells. No seran tots, és clar. Altres desitjaran la seva derrota per veure'l lluny, tal com planeja quan insisteix en la neurosi de les conspiracions. També arbitrals, el súmmum. Que marxés al juny seria el millor que ens podria passar a tots: tornaria el futbol i el seny, lliures d'aquesta pena egòlatra. De moment, la lliga al sarró i ningú no la frueix de tanta fel pel mesquí. Però de cara a dimecres, més val cercar un antídot ràpid, tornar a pintar el paisatge de bellesa, estètica i veritat. De futbol. D'això sublim a què juga el Barça i que ha fet famós i milionari un blasfem entestat en destrossar-ho, excusat en allò miserable i trist que el més important és guanyar. Creu-t'ho: el més bonic és convèncer per la raó. Aquest apòstata mai no la tindrà.