El futbol i la pietat
Aquests dies, arran dels partits entre el Barça i el Madrid, he arribat a la conclusió que el futbol té a veure amb la pietat. ¿De què estic parlant? No hi ha res millor que recórrer al diccionari.
Pompeu Fabra, en el Diccionari General de la Llengua Catalana (1932), ens diu que la pietat és la “devoció a les coses santes” i el “sentiment de dolor que suscita la desgràcia dels altres, compassió, llàstima”.
De la seva banda, el Diccionari Bàsic de la Llengua Catalana (1996) parla de “devoció i amor per les coses de la religió” i afirma que “una persona té pietat d'una altra si té compassió i li sap greu el mal que pateix”.
Les reaccions que he contemplat aquests dies em duen a pensar que els seguidors d'un i altre bàndol han convertit el seu equip en una cosa santa objecte de devoció quasi religiosa. I, posats a dir, mirar un partit de futbol esdevé una pràctica religiosa.
Però aquí no acaba la cosa. El futbol també té a veure amb l'altra accepció de pietat que assenyala el diccionari. M'explico. En l'ambient d'aquests dies, existeix un nombre indeterminat de persones que suporten estoicament la preocupació futbolística dominant. En veure'ls –a la manera del mestre Fabra i els seus continuadors– sento pietat i compassió pel dolor que pateixen en estar rodejats d'una obsessió futbolística que no entenen.
