Culpables impunes
El diumenge 10 d'abril, TV3 va emetre al programa 30 minuts un reportatge sobre persones que, a més d'haver vist com els embargaven del seu habitatge hipotecat, encara devien diners al banc perquè el valor actual de la propietat ja no tenia res a veure amb el que es va taxar fa sis o set anys. El que vaig veure em va deprimir i neguitejar alhora. Recordo la mirada atònita d'un noi peruà que havia compromès la seva germana amb un aval bancari per adquirir un habitatge: ara el pis ja no era seu, i sa germana devia més de 200.000 euros al banc. Tots dos estaven sense feina. Com va poder passar, una cosa així? Convé recordar que cap a l'any 2005 els gossos, els gats i fins i tot els hàmsters es lligaven amb llonganisses. Tot plegat va tenir conseqüències, i estan perfectament identificades. Ningú no dubta, si més no, de tres coses: a) els bancs van actuar d'una manera irresponsable tot concedint hipoteques al 120% sobre un preu ja inflat (a les quals, a més, afegien un pack de despeses complementàries: assegurances de tota mena, crèdits personals); b) molts particulars van jugar d'una manera absurda tot repetint vells i ridículs tòpics que després s'han hagut d'empassar amb patates, com ara “llogar és llençar els diners!” (ara paguen la mateixa hipoteca per un pis que val la meitat, i que continua ¨–i continuarà– baixant de preu); c) l'estat va acabar sent el gran beneficiari d'aquests despropòsits: cada transacció immobiliària era un fabulós pessic. Per això no només va tolerar la farsa, sinó que la va fomentar (amb esquers fiscals per a la compra d'un habitatge, per exemple).
Però, i els culpables que han quedat impunes? Penso, entre altres, en les empreses de taxació: estaven al començament de la cadena de disfuncions que ens ha portat fins aquí. Vull dir que tot comença quan algú diu que un entresòl de 50 metres quadrats a la Meridiana val 300.000 euros i hi ha algun desgraciat que s'ho creu i demana la corresponent hipoteca a un director de sucursal bancària que, tot contenint el riure dissimuladament, ens oferirà, a més, una morterada complementària perquè renovem el cotxe i comprem mobles nous. Sense aquell informe fantasiós el trajecte que portava cap al carreró sense sortida que comentem no hauria seduït tants incauts. S'ha fet alguna cosa seriosa per evitar que això torni a passar? S'ha expedientat alguna d'aquestes empreses per haver actuat fregant determinades figures penals vigents, com ara la maquinació per alterar el preu de les coses?
Però encara hi ha un culpable més abstracte i difícil d'identificar, un agent distorsionador que és alhora eteri i aparatós: el llenguatge (pseudo)econòmic amb què s'han dit i es continuen dient rucades de l'alçada d'un campanar, preferiblement amb l'ajut del sinistre Power Point. Darrere de la crisi hi ha aquesta xerrameca que ha seduït des de ciutadans amb la síndrome Media Markt (“jo no sóc tonto!”) fins a governs d'arreu del món tocats per l'efecte L'Oréal (”perquè jo ho valc!”). Òbviament, no em refereixo a l'economia en un sentit acadèmic sinó a les versions trash d'aquesta que es fan a còpia d'imitar-ne la musiqueta. Fixem-nos, per exemple, en la frase següent: “Després de la ruptura a l'alça del triangle descendent, l'acció ha iniciat un nou moviment lateral d'acumulació que, en el seu desenvolupament, ha adoptat la forma de triangle simètric”. Aquest fragment pertany a una anàlisi borsària publicada per una importantíssima consultoria. El més enigmàtic, però, no són les premisses que acabem de detallar, sinó la conclusió habitual d'aquests singulars sil·logismes: “Per tant, aconsellem...” (vendre, comprar o el que sigui). “Per tant”!?
Ara s'assegura que ningú no va preveure l'actual crisi perquè, en el seu vessant financer, no tenia precedents similars. Repassem alguna de les enigmàtiques anàlisis realitzades pels experts l'any 2000. Quan l'Íbex, arrossegat suposadament per la caiguda constant de valors del Nasdaq, va arribar a extrems baixíssims, la majoria dels experts van recomanar treure partit de les nombroses gangues existents als mercats. Les gangues, però, es van encaparrar a continuar la seva impertorbable davallada. El més curiós és que, cap a finals de novembre i començaments de desembre, els mateixos experts explicaven el fenomen en sentit invers: les gangues sempre són perilloses. Doncs que bé! Partint d'aquestes claus és força difícil equivocar-se: els mateixos factors que aconsellen adquirir un valor són emprats posteriorment per desaconsellar el fet d'haver-lo comprat.
Un dels miratges més cridaners dels temps que ens han tocat viure consisteix a creure que el futur es pot predir com aquell qui pela mandarines. Amb mitja dotzena de powerpoints i un parell d'experts, no hi ha cap zona de la realitat, per complexa i ombrívola que sigui, que no pugui ser desmuntada com una simple joguina. Paradoxalment, aquesta actitud més o menys positivista no ens està portant a una confiança més gran en la ciència i en el pensament crític, sinó a un irracionalisme difús i cada cop més difícil de combatre (precisament perquè no és percebut com una nova forma d'irracionalisme). La immensa majoria dels joves europeus tenen un domini de les noves tecnologies molt superior a la dels seus pares; però, simultàniament, també estan temptats per un seguit d'actituds insensates que la generació dels seus progenitors ni tan sols va prendre en consideració. És així com el balanç es quadra a zero.
