Escriptors morts i vius

Ara que es parla tant de la mort dels llibres, presentar-ne un en un cementiri té mèrit. Ho va fer la nova editorial Sidillà a la necròpoli barcelonina de Sarrià, entre les sepultures de Carles Riba i J.V. Foix. El llibre en qüestió es titula Tombes i lletres. Més de quaranta escriptors actuals –novel·listes, poetes, dramaturgs, periodistes– han visitat la tomba d'un escriptor difunt, des de Ramon Llull fins a Baltasar Porcel, passant per Verdaguer, Guimerà, Maragall, Rusiñol, Ruyra, Espriu, D'Ors, Carner, Pla, Fuster, Vinyoli, Rodoreda, Pedrolo o Víctor Català. Cadascú ha escrit entorn d'un sepulcre la seva glossa personal, subratllada per imatges potents en blanc i negre: el blanc de la vida i el negre de la mort.

Allò que sorprèn més de les tombes dels escriptors és la seva sobrietat. Llevat de mitja dotzena d'excepcions llampants, no abunden els mausoleus ni els panteons amb àngels voladors i dones ploraneres, sinó les simples làpides i les nínxols convencionals. I encara sorprèn més l'austeritat literària en un món de literats i en un marc propici a la retòrica, la grandiloqüència i la filosofia barata. Els títols més corrents, sota el nom i els cognoms, són els d'escriptor i poeta. Res més. Tots aquests grans personatges, després d'haver escrit tant i tant, es troben reduïts a una sola ratlla, un sol mot, com un antídot contra les últimes vanitats.

Tots aquests escriptors tan discretament enterrats sobreviuen en les seves lletres. Com diu M. Rosa Fons, “no viuen en l'univers de pedres i flors seques, sinó en l'univers de les frases, dels versos, de les narracions”. Sobreviuen en les paraules i reviuen cada cop que els llegim o rellegim. El record que en tenim no és una nostàlgia sinó una perpètua companyia i una influència subtil: tots ens sentim deutors dels nostres autors preferits. I és aquesta, potser, la gràcia del llibre: demostrar que el record dels vius garanteix la immortalitat dels morts.