Qui es grata la butxaca?

El negoci de la premsa escrita viu una triple crisi. La general, que afecta la publicitat i les vendes; la del sector, perquè la disminució de vendes es va produint des dels anys noranta per un canvi d'hàbits, els gratuïts i la irrupció d'internet; i la crisi de fi de cicle: el desconcert dels grups tradicionals davant el repertori de noves tecnologies s'evidencia quan les revolucions dels països islàmics es poden seguir gràcies al twitter i les fotos que s'enregistren des dels mòbils. Estem en temps de comunicació global, on tots podem ser informadors i al mateix temps informats, però les contradiccions que aquest exercici de llibertat comporta només fan que augmentar. Els diaris tradicionals ens obstinem a fer-nos la nostra pròpia competència en posar totes les informacions al digital i no fer-ne pagar res a canvi. Les vendes del quiosc van baixant i els subscriptors han esdevingut autèntics militants de la causa. Alguns diaris, com el The New York Times, s'han atrevit a fer pagar i les visites els cauen en picat. Si algú no hi posa remei, a base d'anar-nos tirant pedres sobre el teulat ensorrarem els fonaments. I com diu un bon amic: els únics que se'n beneficien són els directius de les empreses telefòniques, que encenen els havans amb bitllets de mil. Tornant amb el fet que tots podem ser informadors, ha sorgit un cas ben paradigmàtic, quan els blocaires del digital The Huffinton Post, un dels més seguits i que ha enriquit la seva fundadora, Arianna Huffington, han presentat una demanda contra la fins ara propietària i l'empresa compradora AOL. Hi col·laboraven unes 9.000 persones sense cobrar res, i la venda a AOL s'ha fet per 231 milions. El cas és: qui paga els continguts?