Un segon de primera

D'entrada la meva enhorabona per haver aconseguit un triomf fruit de la constància i la feina ben feta. Parlo dels germans Roca després que els han considerat el segon millor restaurant del món, per mi el primer perquè, amb tots els respectes pel Noma danès, que segons els entesos és el primer, no crec que vagi a Copenhaguen per comprovar-ho; sincerament no em fa falta, aquí ja vaig ben servit. Al Celler de Can Roca, tal com el coneixem ara, només hi he menjat una vegada, tot i que la seva cuina l'he tastada en diverses ocasions, al Mas Marroch o a Cap Roig, per exemple. En canvi m'he assegut al restaurant dels seus pares, a Taialà, unes quantes vegades més. I els haig de confessar que em feia tanta o més gràcia conèixer el restaurant dels orígens que no pas el que representa el present i el futur dels reconeguts restauradors. Això no impedeix, però, que pugui reconèixer els mèrits d'en Joan, en Josep i en Jordi, perquè ja fa anys que el seu prestigi el couen a foc lent. No en va una de les característiques de la cuina tradicional de la qual han begut és aquesta cocció en què una flama vigorosa llepa lentament el cul de les cassoles. Només de sentir-los i de veure'ls t'adones que també són dipositaris d'uns altres valors, que aplicats a la cuina o a qualsevol altre àmbit tenen els mateixos resultats, bons resultats. Els Roca no només creuen en la seva feina sinó que hi busquen l'excel·lència cada dia, treballant. La laboriositat és una constant, no els han caigut els anells si han hagut de treballar de sol a sol perquè creuen que la iniciativa, l'entusiasme i la creativitat, són necessaris per innovar, per ser els primers, per tenir empenta, factors que els porten cap a aquest objectiu. I, un cop aconseguit, tot i que puja l'autoestima no s'abaixa mai la guàrdia, i sempre es manté la senzillesa perquè, malgrat els bons resultats, no cal fer-ne ostentació pública. Al mateix temps també han sigut capaços en tot aquest temps de practicar amb responsabilitat una generositat amb la resta. Són sincers i es mantenen ferms per exigir-se una autodisciplina que potencia la cultura de l'esforç i els empeny a superar-se cada dia, amb premis o sense, amb reconeixements o sense, perquè han estat educats en uns valors que els porten a creure en la seva feina per veure'n els resultats. És per això que per mi el Celler és un segon de primera.