Generacions i eternitats

Sóc d'una generació de barcelonistes que fa riure. És la generació dels que vam créixer resignats a celebrar una lliga molt de tant en tant, a mirar però no tocar la copa d'Europa i a tenir per grans esperances les recopes o les copes que tantes vegades van salvar una temporada. Aquesta generació que tenim el primer gran referent a Basilea, provoquem el riure dels més joves quan els expliquem com n'eren d'alliberadors aquells títols d'una competició que ja ni existeix o d'una altra que, per més que avui no ho sembli, ha anat a menys. Des de la supèrbia pròpia de qui només coneix el club fent de l'èxit un hàbit i no una excepció, les joves generacions blaugrana es fan creus que aquelles engrunes ens servissin tants cops per matar la gana. Ara bé, aquesta generació que fem riure, guardem dintre nostre un motiu afegit d'orgull: no hem vist mai el Barça perdre una final a partit únic contra el Madrid. Cal passar dels 40 per tenir memòria de l'última desfeta del Barça contra els blancs en una final de copa, la del 1974, un 4-0 al Calderón cinc mesos després del 0-5 al Bernabéu i sense Cruyff, que ja era al mundial d'Alemanya (aquest virus no té edat). Després, els blancs van caure en les finals del 1983 a Saragossa –la del gol de cap de Marcos i les botifarres de Schuster– i del 1990 a València, un partit que hauria estat l'adéu de Cruyff en cas de perdre'l i que va ser l'inici d'un gir històric que ha fet del Barça el club hegemònic i, del Madrid, el que busca oxigen en les copes mentre enalteix l'empat que l'acomiada de la lliga. El Barça de Guardiola ens ha donat molt, però encara li demanarem una cosa més: que en aquesta primera final entre els dos grans rivals des que les tornes han canviat, el Madrid no pugui aferrar-se al clau roent al qual tants cops ens vam agafar nosaltres quan estàvem com ells. Fent-ho avui i en la semifinal de la Champions, la glòria d'aquest Barça serà eterna. I l'eternitat no entén en generacions.